El 12 de març, dos dies abans, ja vam suspendre totes les activitats programades i les visites, una feina que fan més de 2.000 persones actualment. Visitar les persones grans i mantenir-hi un contacte és el que ens defineix com a entitat. És la nostra raó de ser. Fem visites a domicili i residències i també organitzem activitats grupals, com ara tallers, sortides, tertúlies i excursions. Tot això va quedar suspès d’una manera traumàtica i, per primera vegada en tota la nostra història de 33 anys, allò que ens definia, que és estar al costat de la gent gran donant-li reconeixement, dignitat i benestar, ens va desaparèixer.

Els primers dies, com tothom, vam quedar en estat de xoc. Vam haver de reaccionar i ho vam fer amb la campanya Trucades contra el silenci, que vam fer arribar als municipis de les 13 comarques de Catalunya on treballen els nostres equips d’acció voluntària. La mobilització que es va originar ens va deixar commoguts. Vam optar per aquesta campanya perquè vam decidir convertir el telèfon en el nostre gran aliat. El 90% de les persones grans que acompanyem no han entrat en el món digital i només atenen al telèfon, la majoria al fix. Les trobades virtuals quedaven, doncs, descartades. Per això vam crear una plataforma de seguiment telefònic. Vam fer una crida i la resposta va ser impressionant, i de seguida vam comprovar que les trucades tenien un impacte molt positiu i que era vital fer-les bé.

Sí, a l’Observatori de la Soledat vam configurar una guia per facilitar fer correctament aquestes trucades, perquè algunes podien ser molt complexes. A l’altre cantó del telèfon hi podia haver persones amb neguit, amb ansietat, amb símptomes d’angoixa i amb molts altres problemes. Vam fer arribar aquesta guia a tots els nostres voluntaris i en vam fer una versió que vam publicar al web per tal que qualsevol persona, no només la nostra gent, pogués saber com i de què parlar amb una persona gran. Amics, familiars o veïns amb gent gran a la vora que viu sola, ara tenien unes pautes per fer-ho bé a l’hora de trucar.

I tant. Lamentablement, és així en la majoria dels casos. Es poden posar a plorar i has de saber què has de fer. I si la situació és extrema, et diuen senzillament que el que volen és morir. Hem tingut intents de suïcidi. Calia donar garanties per ajudar les persones que volien, que s’atrevien a agafar la responsabilitat de fer aquestes trucades. La pandèmia ha afectat el conjunt de la gent gran que ja patia soledat i que ja estava aïllada, que ja no tenien una etapa de la vellesa ni tranquil·la ni serena. En molts casos dels que atenem, ha plogut sobre mullat.

Sí. Una altra de les raons per les quals vam fer una campanya va ser per incorporar voluntaris nous, ja que necessitàvem més mans per poder trucar. Abans de la pandèmia, les visites, tant a domicili com a les residències, es feien una vegada a la setmana. Les activitats grupals, cada quinze dies o un cop al mes. I les trucades, o cada dia o cada dos dies. Amb el confinament, vam decidir que, amb algunes de les persones més vulnerables, des del punt de vista emocional i també social o en situació de pobresa, calia que les trucades es fessin matí i tarda.

Sí, també ens hem trobat, per primera vegada, que hem hagut de fer un paper assistencial, és a dir, portar menjar o medicaments als que ens ho demanaven perquè no podien sortir. Una sèrie d’accions més assistencials que hem hagut d’assumir perquè la gent estava molt i molt desesperada. Hem hagut d’obrir el ventall de suport i anar més enllà de fer només companyia. Naturalment ho hem fet coordinats amb altres entitats i amb l’administració, amb els grups creats als barris, amb iniciatives privades, amb ajuntaments... Quan detectem angoixes, peticions, preocupació de les famílies, ens mobilitzem.

És molt intens, molt exagerat, i genera situacions d’ansietat. Però fa anys que treballem en xarxa, de manera real, i treballant conjuntament amb tota la comunitat es va cobrint tot el que es pot. Des dels ambulatoris, des del Departament de Salut, des de serveis socials o des dels moviments veïnals, tothom aporta el que pot. Quan teníem un tema d’alimentació, ja sabíem què havíem de dir i on enviar aquella persona, però què passava?: que els que ho havien de cobrir estaven col·lapsats i ho assumíem nosaltres. Per això hem donat un tipus de suport que normalment no fem, però no hi havia cap altra opció. Hem hagut de fer el que calia per estar al costat de la gent gran.

Estem satisfets del que hem pogut assumir. Fins i tot vam cobrir dues campanyes específiques: per Sant Jordi, personalitats com Lloll Bertran, Àngels Gonyalons, Carme Ruscalleda o Judit Mascó, van fer trucades recitant poemes a la gent gran, que ho van rebre amb molta il·lusió, i vam poder enviar poms de flors a molta gent. Per Sant Joan, que ja no hi havia estat d’alarma, ens vam atrevir a fer petites trobades, a l’aire lliure, per menjar una mica de coca i cremar tots els mals moments. En acabar l’estat d’alarma sí que hem tornat a fer visites, amb mascareta, gel i distància de dos metres, d’una manera molt estricta i intentant que siguin en llocs oberts, al balcó, al pati o al carrer, asseguts en un banc. Ara, però, estem molt preocupats pels rebrots i per les decisions que s’estan prenent.

Entenem que s’han de prendre mesures i que el més important és la salut. Però hem demanat i demanem, perquè ens preocupa molt, que es pensi molt en les persones grans que pateixen soledat no desitjada, en el fet de deixar-les de nou aïllades, tancades, algunes amb sordesa, sense poder ni respondre al telèfon. Aquesta possible tornada al confinament total ens preocupa moltíssim perquè pot tenir uns efectes devastadors. Demanem que ens escoltin, que no facin distincions per edat. D’acord que és un col·lectiu especialment vulnerable, però fent-ho d’un en un, prenent les mesures dictades pels experts d’anar amb mascareta, mantenir la distància i vigilar la higiene de les mans, creiem que es pot fer. Reclamem que no es torni a tancar la gent gran perquè, ho dic clarament, al final es moriran de pena. La soledat pot ser letal. Demanem que hi hagi una voluntat de fer tot el que calgui per no haver de suspendre les visites, que ens les deixin fer perquè són consultes essencials per a la gent que pateix soledat, perquè li arribin aliments, medicaments. En depenen per sobreviure físicament i emocionalment. Alguns no ho resistiran.

Durant els primers mesos del confinament, tots estàvem en la mateixa situació en què han viscut molts dels nostres avis els darrers anys. Ja no podem dir que no sabem el que se sent. Ara res és nou. Ja hem après una sèrie de coses. Hi ha gent que, abans de la pandèmia, tenia una vida més o menys activa anant als casals, als centres cívics o als centres de dia. Tot això se’ls va arrencar de cop i ara es torna a tancar i es pot repetir la soledat sobrevinguda en gent que abans no en patia. Ara sabem què senten: què vol dir no trobar-se amb ningú, no rebre els familiars, no poder sortir a comprar el pa. I si, a més, els traiem el contacte que tenen amb els voluntaris, pot ser terrible. Les visites que s’han tornat a activar s’han rebut amb molta il·lusió, perquè tothom està interessat a fer-ho bé. I també acompanyem les voluntats de les persones, i hi ha persones que ens demanen que no hi anem perquè no se senten segures.

Nosaltres portàvem almenys deu anys alertant de les mancances en la cura i l’assistència a llarg termini a la gent gran a les residències. Els professionals que hi treballen han fet el que han pogut, alguns jugant-s’hi la vida. Però, globalment, el sistema estava molt afeblit. I amb la pandèmia tot ha esclatat, s’ha col·lapsat de la pitjor manera i hem perdut milers de vides d’aquestes residències d’una manera terrible, perquè alguns es van morir ofegats al llit. I hi ha hagut la polèmica per la tria per edats, etcètera. El dret a l’assistència sanitària és essencial, tota vida té valor, i en molts casos això no s’ha respectat. Sabem que s’ha intentat fer de la millor manera possible, però és evident que no ha estat suficient.

Sí, nosaltres hi tenim voluntaris que, abans de tot això, mantenien contacte amb persones ingressades. I hem rebut històries increïbles d’àvies i avis que han hagut d’estar tot el confinament al llit, o a la taula, en una habitació compartida que no podien abandonar sota cap concepte. Alguns parlen d’haver estat com en un presó, sense visites, sense contacte amb l’exterior, sense saber què passava. Molts d’ells no tenen mòbil. En alguns casos hem estat mesos sense saber res d’algunes de les persones a qui fem seguiment. El personal prou feina tenia a cobrir les necessitats dels pacients i protegir-se del contagi.

És terrible. No pot ser de cap manera. Hem de poder habilitar espais a les residències: un balcó, una terrassa, mampares; cal que hi hagi un contacte! Els casals d’infants no s’aturen i ho celebro. Per què la gent gran sí? Entenc que hi hagi por i em poso a la pell dels que ho han de gestionar, però han de trobar un camí. Voldríem que ens escoltessin. És molt necessari. No els podem tancar sols i deixar-los espantats sense saber què passa. Fugim de l’alarmisme i busquem solucions. Una visita amb seguretat és vital per a ells. Això és vida, i sense això, la pròpia vida deixa de tenir sentit.