Societat

Agorafòbia

Taquicàrdia i pànic a sortir al carrer

Després del confinament, la Irene s’ha passat mesos al sofà de casa seva

Tenia por de tenir a l’aire lliure un atac de pànic

Gràcies a la teràpia psicològica, la Irene ha pogut fer vida normal i treballar

La Irene ha accedit a donar el seu testimoni perquè ha viscut en primera persona “que tothom pot tenir problemes mentals, encara que et pensis que a tu no et passarà”, però prefereix mantenir-se en l’anonimat per protegir la seva intimitat. Abans de la pandèmia era una jove “normal”, “activa” i amb una intensa vida social, però després del confinament es va passar mesos esmorzant, dinant i sopant al sofà, sense deixar de plorar i tenint “pànic a sortir al carrer”. Havia desenvolupat una agorafòbia que ha superat gràcies a una teràpia psicològica, però abans de rebre l’alta de la seva psicòloga ha passat “cinc mesos molt dolents”. “Durant el confinament vaig estar bé, tancada a casa amb la meva mare, però al mes de maig vaig començar a tenir símptomes estranys, com ara que el cor m’anava de cop a mil.”

Va pensar que havia d’anar al metge per fer-se un electrocardiograma, però ben aviat va veure que les taquicàrdies no eren provocades per cap problema físic sinó per l’ansietat. “Un dia vam anar a comprar amb la meva parella i al pàrquing vaig quedar blanca, estava marejada i en estat de xoc, no sabia què em passava i vaig arribar a pensar que em moria.” Va anar a urgències i el psiquiatre de guàrdia la va medicar, però els problemes només havien començat. “A casa també tenia atacs de pànic, com m’havia passat a l’aparcament subterrani, però almenys allà no patia per si em desmaiava, era la meva zona de confort. Em sentia incapaç de sortir al carrer.” “Em passava tot el dia plorant, preguntant-me què era allò que m’estava passant i tement que em quedés així de per vida”, recorda.

Abans de la crisi sanitària, la Irene no havia patit res semblant, tot i que sí que puntualment, davant alguna situació estressant, estava “molt nerviosa” i, arran del divorci dels seus pares, fa sis anys, tenia claustrofòbia i no podia agafar l’ascensor. “No hi donava importància –explica–, però encara que primer volia creure’m que la pandèmia no m’havia afectat, és obvi que la incertesa i les restriccions em van deixar tocada i es van ajuntar amb l’ansietat que ja tenia latent.” Els pares li van pagar l’ajuda psicològica, però reclama més assistència terapèutica pública, que es faci molta més prevenció i que s’ensenyi a “gestionar l’ansietat”. Ara ha treballat un mes –estava a l’atur– i ha estat la prova de foc: “Encara porto les pastilles a sobre perquè tinc por de tornar a tenir un atac de pànic, però estic contenta, he pogut fer vida normal.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JOSEP MARIA ARGIMON
CONSELLER DE SALUT

“Sent conseller no he decidit res que no hauria decidit abans”

Barcelona

Segon dissabte de grans protestes a França contra el certificat sanitari

París
Raúl Navarrete
Responsable del Canal Móvil de BBVA

“La biometria facial o dactilar ofereix seguretat i rapidesa”

Els Agents Rurals denuncien que s’entorpeix els Bombers al Montgrí

TORROELLA DE MONTGRÍ
Cultura popular

La resistència des de baix

salt
El sincrotró Alba vol ser un reclam per a la planta de bateries

El sincrotró Alba vol ser un reclam per a la planta de bateries

barcelona

La pandèmia frena el nombre de menors no acompanyats

barcelona
societat

La norma s’adapta a les noves terrasses

Negacionistes