Reconeixement a Maria Antònia Canals

Vull recordar i retre homenatge a la mestre de mestres i amiga Maria Antonia Canals, un referent en el món de l’educació, que ens ha deixat aquest cap de setmana.

Em resisteixo a citar només el detall de les múltiples dedicacions, activitats, feines, publicacions i projectes que s’atresoren en el currículum de la Maria Antònia. El seu llegat va molt més enllà d’un seguit de dades, de llibres, d’accions dutes a terme. Més enllà de les escoles o les universitats on ha treballat, més enllà dels premis que ha rebut al llarg de la seva trajectòria, de les publicacions que ha endegat o dels centenars i centenars de cursos que ha dirigit. El mestratge de Maria Antonia Canals es viu, es generós, es compromès i coherent.

La seva trajectòria personal i professional ha quedat recollida en llibres i tesis que donen testimoni de la seva tasca incansable i les seves fermes conviccions. Quan va rebre el premi Mestres 68, Josep Callís va escriure una biografia ben sentida i personal. I també m’agradaria destacar, els treballs dirigits per Àngel Alsina i Joan Soler, coordinadors del volum “M. Antònia Canals. El compromís amb la renovació de l’escola”. O l’esplèndida monografia de Roser Solà sobre “L’Escola Ton i Guida”. En les publicacions sobre la seva vida i obra hi podem trobar el detall exhaustiu de la seva trajectòria, amb un munt d’anècdotes personals de relleu i amb un mapa complet que ens il·lumina sobre la transcendència històrica de la professora Canals en l’evolució de l’ensenyament a Catalunya.

Maria Antònia Canals, nascuda a Barcelona l’any 1930, prové d’una família íntimament implicada amb l’ensenyament. La seva àvia paterna, Antònia Ferrer, va ser, al llarg de vint-i-cinc anys, mestre de Camprodon. L’avi matern, Eduard Tolosa, va ser catedràtic de cal·ligrafia i gimnàstica. El pare, Emili, enginyer, també va treballar com a mestre amb una de les figures preclares de l’educació catalana de primers de segle, Artur Martorell. La mare, Mercè, mestra; i mestres, les ties, de manera especial la Dolors, introductora del mètode Montessori a Catalunya l’any 1914 i veritable “inductora”, si en podem dir així, de la vocació docent de la Maria Antònia.

La vocació matemàtica i docent de Maria Antònia Canals es donen la mà també, en part, a causa de la influència (migrada en el temps però poderosa en la intensitat) del pare i dels jocs infantils compartits. El cas és que acabats els estudis de ciències exactes, cursa els de magisteri i tot seguit es posa a fer classes de matemàtiques al Liceu Francès, a l’Institut Joan Maragall i a Virtèlia. La llavor familiar que rep Maria Antònia Canals ens evoca una Catalunya ordenada, atenta als esdeveniments contemporanis de primera fila, arrenglerada amb la modernitat, amb la contribució capital que fa la Mancomunitat i l’ideal noucentista, a un país que s’equipara amb qualsevol dels països capdavanters en el panorama internacional. Parlem de figures com el ja citat Martorell, o com Pau Vila o Alexandre Galí. Parlem de la renovació pedagògica, de l’Escola Nova, dels Estudis Normals de la Mancomunitat o de l’Escola Normal de la Generalitat. Parlem d’una Catalunya que creu en la civilització.

La guerra civil estronca aquest somni. Però hi ha símptomes de recuperació, la necessitat de sentir-se lligat a una tradició tan fèrtil. Maria Antònia Canals s’incorpora a l’escola Talitha, muntada el 1956, per Maria Teresa Codina, seguint els consells de la tia Dolors i del mateix Galí.

Esdevé, aleshores, un fet fonamental. La fe cristiana de Maria Antònia Canals és fonamentada i sòlida. Però, de la mà de referents espirituals com el del Pare Foucauld, apareix una mena de descobriment de l’evidència. I, al mateix temps, amb el pas que fa per crear Ton i Guida al barri del Verdum, una contribució enorme a la cohesió social del país.

Tot allò que era possible en zones privilegiades de la ciutat, ¿es podia dur a terme també en els racons més desprotegits? Amb les bases de la Catalunya que no va poder ser i que maldava per recuperar les senyes d’identitat, ¿s’havia de construir només una Catalunya per a uns quants o bé per a tothom?

Ho comenta Roser Solà en el seu llibre:

“¿Com s’explica que una persona jove i tan ben integrada en un equip de mestres que anava treballant segons les directrius pedagògiques el moviment renovador, amb el desig de fer alguna cosa per millorar l’ensenyament a Catalunya, en un barri com Sarrià de classe benestant, decidís abandonar aquesta escola i començar–ne una de nova a Verdum, on havia d’acollir, precisament, no els fills d’una certa elit barcelonina, sinó els fills d’uns immigrats, molts dels quals vivien en unes condicions molt deplorables?”

S’explica per la irreductible capacitat de Maria Antònia Canals per anar més enllà. “No s’hi val a quedar-se tancat”, diu ella, sinó que sempre cal fer allò que realment creus que val la pena de fer”. La combinació del deure cristià i de la vocació pedagògica envers els infants aconsegueix, a partir de l’any 1962 i fins al 1979, quan plega de directora, un petit miracle que no és només una pràctica generosa o un ajut desinteressat. És una peça fonamental, perquè és simbòlica, en l’explicació del perquè aquest nostre país va aconseguir – a pesar de totes les dificultats, de tots els entrebancs – conformar una societat única, sense establir diferències entre els seus ciutadans.

L’any 2001, ella mateixa feia un resum del que havia significat l’escola Ton i Guida: “Quan vegis una necessitat, fica-t’hi, aprofitant els mitjans reals i sense enyorar els que no estan al teu abast. Quan comencis una cosa, no te’n cansis abans d’haver-la dut a terme. Quan vinguin les tamborinades, sobretot no et descoratgis. Quan arribin els bons moments, sàpigues gaudir-los a fons”.

Les seves reflexions són, avui, més vigents que mai.

Amb la creació de Rosa Sensat, l’any 1965, hi ha un nou canvi de rumb en la vida de Maria Antònia Canals. De la mà de Marta Mata, amigues, col·laboradores, participa en el principal corrent renovador de la pedagogia. I, en certa manera, tal i com es consolidarà després amb la seva entrada a la Universitat (a l’Autònoma, a Vic, a Girona) es produeix un retorn, si em permeten, a la matemàtica.

“Els nens i les nenes”, ha escrit la professora Canals, “tenen un potencial mental fabulós. L’educació matemàtica es tracta d’una educació conjunta del pensament i de la pràctica, arrelada en la vida, que incideix en la formació global de la persona i que, per això, inclou aspectes emocionals, de motivació o d’actituds”.

Aquest és el secret de l’etapa “més” matemàtica, la que té a veure (a partir de 1975, quan ingressa a la UAB; de 1979, quan entra a l’Escola de Mestres de Vic; de 1982 quan ocupa la plaça de titular de Didàctica de la Matemàtica a l’Escola de Mestres de Girona, després UdG), la que té a veure amb la seva condició reconeguda de mestra de mestres, d’impulsora d’una nova manera d’entendre i explicar la ciència dels números.

De fet, les dues vessants no estan tan allunyades. Matemàtiques i didàctica creen un vincle indivisible, indestructible. La professora Canals és mestre perquè estima les matemàtiques i és matemàtica perquè es deleix per ensenyar-les. Deia a uns alumnes acabats de graduar l’any 2001: “La vostra formació ha estat encaminada a ser mestres. Això, a més a més d’haver après unes nocions científiques fonamentals, hauria de consistir sobretot a haver après a viure i a realitzar les coses que són pròpies de l’educació i de l’escola amb una manera de fer humanitzadora, és a dir, una manera de fer que faci créixer al vostre entorn la dignitat de totes les persones”.

Des de feia temps, amb la creació del Gabinet de Materials i de Recerca per la Matemàtica a l’escola (GAMAR), Maria Antònia Canals rebla el clau, en la seva condició de professora emèrita de la Universitat de Girona, continua la seva tasca educadora i divulgadora, infatigable fins i tot després de la seva retirada, quan la Universitat de Girona, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Girona creen la Càtedra Maria Antonia Canals de Didàctica de les Matemàtiques. La Universitat de Girona està molt orgullosa de comptar amb la Maria Antonia Canals i de que ella hagi comptat amb nosaltres. Te l’admiració i l’afecte de tota la UdG.

Podria acabar amb el seguit de premis que han recaigut en la seva persona. Des de la Creu de Sant Jordi a la distinció Jaume Vicens Vives, el Premi Mestres 68 o la Insígnia d’Or de la Universitat de Vic. O la medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona. I tants d’altres. Però no és aquí on vull posar l’accent. Ni tampoc en la proliferació de publicacions que formen la seva extensíssima bibliografia docent. Només en cito una: Els seus “Reglets numèrics”, la concreció de la seva experiència de “tocar la matemàtica”. Allà hi diu: “el mestre ha d’estar disposat a aconseguir que el nen aprengui; no només a ensenyar”.

Podria citar moltes més publicacions que son un referent per l’ensenyament de la matemàtica, que fan palès el seu compromís personal i públic amb el nostre país i amb el nostre futur, que son els infants d’avui, però vull acabar amb un pensament d’ella mateixa. Diu Maria Antònia Canals: “Tot ha de tenir sentit”.

Aquest és el resum i corol·lari de la seva vida. La necessitat de ser coherent, d’oferir el talent perquè doni fruit i per transmetre un pensament que forma part d’uns determinats valors. Que tingui sentit i sigui fructífer.