Eduard de Ribot, advocat del particular que va impugnar el projecte de reparcel·lació urbanística que va permetre el trasllat de Clínica Girona al seu actual emplaçament, va assegurar ahir a aquest diari que la “concepció urbanística global” es va fer de forma “arbitrària” i que també caldrà “tornar a calcular” les compensacions econòmiques a favor de l’Ajuntament de Girona perquè van ser més baixes del que tocava.

Segons De Ribot, es va crear un polígon discontinu que “jugava” amb tres fragments de terreny d’usos totalment diferents, de manera que es va “barrejar” el sòl urbà consolidat de l’antiga Clínica Girona, al carrer Joan Maragall, amb el sòl industrial de l’entrada de la ciutat, on es va fer la nova clínica, i el sòl no urbanitzable del bosc de l’Avellaneda. “Això és arbitrari i mal delimitat”, assenyala. En concret, l’advocat assegura que al bosc de l’Avellaneda se li va atorgar una “gran edificabilitat” de forma inadequada perquè era una zona no urbanitzable. “Es va multiplicar per molt un aprofitament inexistent i es va transformar un bosc en sòl urbà amb un gran sostre d’edificabilitat que es va ubicar a l’entrada de la ciutat.” De Ribot, a més, tal com recull la sentència que anul·la el projecte de reparcel·lació, remarca que la zona verda està massa allunyada de l’àmbit d’actuació: “No pots posar les zones verdes i els espais lliures a 3 km del lloc d’actuació, en el cas de l’antic emplaçament de Clínica Girona, o a 1,5 km, en el cas del nou. S’han de fer en aquella zona.” Tant és així que De Ribot explica que actualment la norma que regula la ubicació de zones verdes en polígons discontinus posa un “límit obligatori” de 500 m del lloc on es concentra l’edificabilitat.

L’advocat del demandant assegura que no és habitual que es creïn polígons discontinus que, amb una sola actuació, agafin terrenys allunyats i de diferent naturalesa, però assegura que es pot arribar a fer amb uns límits que, en aquest cas, “s’han excedit”.

Per aquest motiu, De Ribot considera que l’Ajuntament de Girona haurà de repensar l’operació urbanística per “refer l’error” en què ha incorregut: “Segurament haurà de buscar altres terrenys on es puguin fer espais lliures i zones verdes més propers al lloc on s’ha concentrat l’edificabilitat.” També creu que el consistori podria ser que hagués de “reduir l’edificabilitat” per rebaixar els espais lliures, buscar altres terrenys o, en tot cas, comprar drets d’edificació a altres propietaris que estaven dintre de la unitat d’actuació.

Contra la sentència es pot presentar recurs –el regidor Lluís Martí va assegurar en el ple que molt probablement es farà–, però De Ribot creu que, més enllà de guanyar temps, difícilment una apel·lació tindrà recorregut perquè l’operació no s’ajusta a les regles que “ordinàriament admeten els tribunals” en relació amb la delimitació de polígons d’actuació discontinus. L’advocat assegura que la sentència recull jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, motiu pel qual creu que els recursos que es puguin interposar difícilment “canviaran el sentit” de la sentència.