Societat

Donar el cos: sentir-se útil fins al final

Voler contribuir a la docència i als avenços en la recerca mèdica són les principals motivacions dels donants

A diferència de la donació d’òrgans per a trasplantaments, no hi ha una regulació concreta per a la donació del cos i cada facultat de medicina segueix els seus propis criteris

La donació és un acte voluntari i altruista i la majoria dels donants ho són perquè volen ajudar en els avenços de la medicina

Segons la llei de trasplantaments d’òrgans del 1979, a l’Estat espanyol tots som donants potencials, a menys que hàgim deixat constància del contrari. Aquesta normativa ha facilitat molt el desenvolupament dels trasplantaments i ha salvat moltes vides. En canvi, per ser donant del cos a la ciència ho has d’especificar en vida, no hi ha cap regulació concreta i el que cal és adreçar-se a alguna facultat de medicina per deixar-ne constància. “Actualment no hi ha cap llei que reguli la donació del cos a la ciència, i és cada facultat la que decideix el seu propi protocol d’actuació”, explica Alfonso Rodríguez, catedràtic d’anatomia a la Universitat Autònoma de Barcelona i responsable de la sala de dissecció de la Facultat de Medicina.

Cada facultat decideix

Aquests protocols sí que tenen en compte normatives com la llei de bioètica o la llei de policia mortuòria, i, tot i que general són força semblants, sí que en els detalls es poden donar situacions diferents. Per exemple, sobre si es cobreixen totes les despeses o no, o fins a quin límit territorial es poden acceptar els cossos, ja que traslladar-los a gran distància pot resultar molt car. Altres diferències també es produeixen ja en el moment de fer-se donant: en algunes facultats s’ha de fer de manera presencial i amb testimonis, i en d’altres només cal enviar la documentació necessària.

“El protocol de la nostra facultat ha rebut el vistiplau del gabinet jurídic i del comitè d’ètica de la universitat. Les persones que vulguin donar el seu cos l’han d’acceptar”, assegura Rodríguez. Actualment la UAB disposa d’un registre d’uns 5.000 donants, i això garanteix que cada any, aproximadament, arribin a la sala de dissecció uns 60 cadàvers, que són suficients per atendre les necessitats de la facultat. En aquests moments no s’accepten nous donants, perquè els que hi ha són suficients. “Traslladar i mantenir els cossos comporta unes despeses i també cal espai. Ara tenim el compromís amb els donants actuals, i l’hem de respectar. Si s’ampliés la bossa de donants després potser no podríem assumir totes les donacions”, hi afegeix el catedràtic. En canvi hi ha altres centres, com les facultats de Medicina de la UB, de la Universitat de Lleida, la de Vic i la de Girona, que sí que accepten donacions. La Rovira i Virgili les tenia tancades fins fa un mes, per l’augment de donants dels últims anys i la manca d’espai per poder acceptar tots els cossos, però ara les ha tornat a obrir.

Qui pot ser donant?
Per ser donant de cos s’han de complir alguns requisits, que també decideix cada facultat. En general, però, no poden fer aquest gest altruista les persones que tinguin malalties infeccioses comara l’hepatitis B i C, el VIH, la tuberculosi o sèpsies. A la UAB –i també en altres facultats– el protocol estableix que quan arriba un cos s’ha de fer una anàlisi per descartar les hepatitis i el VIH, i en cas que el resultat sigui positiu, s’informa els familiars que la donació és incompatible, per poder decidir què es fa amb les despulles abans del termini d’un mes. Altres motius pels quals es pot rebutjar una donació són que s’hagi hagut de fer una autòpsia, ja sigui per motius judicials o sanitaris, o bé que s’hagin donat òrgans (excepte en la donació d’ulls, que sí que es pot portar a terme al mateix temps que la de cos). També es descarten les donacions de les persones que tinguin obesitat greu o mòrbida en el moment de la defunció. En qualsevol cas, quan un donant de cos mor és la família qui ha d’avisar, normalment a través dels serveis funeraris, d’aquesta circumstància. A partir d’aquí ja s’estableixen els sistemes per al trasllat dels cossos. Pot passar que els familiars no compleixin, pel motiu que sigui, amb la voluntat del difunt, tot i que se sospita que són pocs casos. “Podria ser que es produís la mort i la família no ens avisés, llavors nosaltres no ens n’assabentaríem”, explica Rodríguez. En qualsevol cas, si la família vol decidir fer la donació després de la mort, sense que hi hagi constància de cap registre, es pot trobar que hi hagi facultats que l’acceptin i d’altres que no. Un cas a part són les donacions de fetus i de menors d’edat, ja que lògicament sempre són els familiars els que prenen la decisió.

Les motivacions

Montse Jové, responsable del servei de donació de la Universitat Rovira i Virgili, vol visibilitzar l’agraïment a les persones que decideixen fer aquest pas. “La gran majoria ho fan per altruisme, perquè volen contribuir als avenços en la docència mèdica i en la recerca científica”, assegura, mentre insisteix que els casos en què es busca un estalvi econòmic per evitar fer-se càrrec de l’enterrament són comptats.

Aquesta opinió també la comparteix Alfonso Rodríguez. “La majoria ho fan perquè estan conscienciats i compromesos amb la recerca i la investigació i volen ser útils a la societat. Alguns perquè han patit una malaltia, altres perquè han tingut un familiar o un ésser estimat que l’ha patit... les motivacions són sobretot d’aquest tipus”, afirma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia