A Miquel Esteba, amb estima i reconeixement

Fa dos dilluns vaig tenir ocasió de dinar a Figueres amb els amics Narcís Oliveras i Miquel Esteba. A diferència d'altres ocasions en què en Miquel no estalviava esforços per mirar de convèncer-me de la necessitat que els polítics de la meva generació, i en especial els del Convergència, ens passéssim urgentment a la causa de l'independentisme, en aquesta trobada la conversa de la trobada no va tractar de temes polítics sinó que va girar, sobretot, d'allò que en podem dir els grans temes de la condició humana: els fills, l'esposa, els néts, anècdotes de la seva infantesa, projectes inacabats per al seu castell de Recasens o per al manteniment de l'esperit conciliar a l'Església. Políticament, en Miquel Esteba tenia una visió de la societat nítidament liberal: confiava en l'empresa i en l'ètica del treball com a una únic camí per superar la crisi tant com es malfiava dels governs paternalistes i intervencionistes. Va ser un dinar d'amics, a l'anglesa, culte, agradable i ple de bon humor. Només quan sortíem en Miquel Estaba va sentir la necessitat de dir-me, tan sorneguerament com era ell: –estic fotut, noi!–.

En Miquel Esteba va ser alcalde de Figueres en els temps convulsos dels inicis de la democràcia. Més que això, però, penso que aquest economista nascut el mateix dia que la II República, se sentia orgullós de ser reconegut com a empresari, com a home familiar, com a liberal i com a patriota. Mecenes infatigable de totes les causes en defensa de la sobirania de Catalunya, del mar i de l'Albera, som molts els ciutadans que sentirem el buit de la seva absència, que el recordarem envejant-li la tossuderia del qui se sap defensor d'ideals nobles però que ha viscut prou com per saber-los relativitzar fins a riure-se'n, si calia.