“El sensellarisme evidencia tots els nostres fracassos com a societat”

Bàsicament l’informe reflecteix les mesures dels 28 països de la Unió Europea que han funcionat o que no han funcionat en la prevenció, el tractament i la reacció davant del sensellarisme i els desnonaments.

Al principi hi havia una negació per part del govern d’aquell moment, el de [José Luis Rodríguez] Zapatero. Es negava l’existència de la crisi i, per tant, tampoc no es feia res. Si la crisi va començar el setembre de 2007, la primera llei amb una mica d’eficàcia es va aprovar el 2011, i realment les lleis importants no van arribar fins al 2012.

En el període 2010-2013 s’estaven desnonant –entre persones de lloguer i amb hipoteca– unes 80.000 famílies a l’Estat. L’INE, el 2013, va treure les xifres de les persones sense llar, que són 23.000 a l’Estat.

A Tarragona ciutat hi ha 49 persones que dormen al ras, que són tècnicament persones sense sostre. Però la població de persones sense llar és mòbil, i l’endemà hi pot haver xifres diferents. Si mirem que hi havia 80.000 desnonats l’any i 23.000 persones sense llar (i d’aquestes només unes 3.000 atribueixen la seva situació a un desnonament), veiem que la relació entre desnonament i sensellarisme és baixíssima.

La principal és l’atur. I la tercera en importància és la crisi sentimental. Espanya és un dels països amb la taxa de divorcis més alta, amb uns 100.000 l’any; això vol dir que hi ha 100.000 persones que cada any es queden sense casa. En el 75% dels casos els fills s’atribueixen a la mare; per tant, gairebé sempre és l’home qui es queda sense casa. Molts van a viure amb els seus pares, en un hostal, compartint pis... Una persona sense llar és diferent d’una persona sense sostre.

Hem iniciat una campanya a la RAE [Real Acadèmia Espanyola] perquè introdueixin les paraules sensellar i sensellarisme i una accepció nova a la paraula llar, perquè la tenen com a sinònim de domicili, i no és el mateix. La llar és un espai geogràfic estable, per tant no pot ser una rulot, i també s’estableix una forma de tinença i un factor moral; un ocupa, per exemple, és un sensellar, perquè la seva tinença és inestable. La vinculació entre la persona i el lloc és un factor que fa que una persona hi pugui desenvolupar drets fonamentals: de llibertat, d’igualtat i lliure desenvolupament de la personalitat. La llar és l’únic lloc on es poden desenvolupar al cent per cent.

Treure algú del carrer, un cop la situació es cronifica, és molt difícil. Hi ha institucions que es passen anys sense un sol cas d’èxit. Si per a nosaltres el carrer és un lloc per passejar o per fer relacions públiques, per a ells és la seva llar. I el carrer, per a ells, està ple de perills i riscos.

Hi ha diferents tècniques. Una que ara és molt coneguda és el housing first: fins ara es feia un procés d’incorporació d’aquella persona a la societat amb un treball, uns ajuts...; ara el housing first vol donar-los la casa directament i que ells vagin construint la resta.

El umbral vol remoure consciències. Les persones ens expliquen com han arribat a aquesta situació, com se senten, quines possibilitats tenen de sortir-se’n..., això fa pensar.

Malauradament, cada dia mor gent sense llar. En aquest cas en concret, tant la persona que era, que era coneguda, com el lloc i el moment en què va succeir, va ser un fet lamentable.

Una situació cronificada de sensellarisme és molt difícil de resoldre. S’hi està treballant i hi ha diversos programes. Però en el sensellarisme es concentren totes les coses que els ciutadans i els polítics no volem veure ni reconèixer; hi reconeixes tots els fracassos com a societat. A Europa hi ha quatre milions de persones sense llar. I això és l’evidència del nostre fracàs.

Aquesta és la nostra pretensió. Des de 2017, l’habitatge en si i un dels subapartats, el sensellarisme, és un pilar social d’Europa, però fins fa uns mesos no ho era; no ho havia estat mai.