El metge de l’ànima

Sigui perquè sempre has estat una persona religiosa o bé perquè quan veus les orelles del llop t’hi tornes, el cas és que als hospitals sempre hi ha pacients a qui ve de gust parlar amb un capellà en algun moment o un altre. A banda de per a administrar sagraments (hi ha qui demana la comunió, la confessió i, en última instància, l’extrema unció), el reclamen per parlar-hi d’una manera menys formal. Als dos principals hospitals de la demarcació –el Trueta i el Santa Caterina–, aquest funció té de responsable Sebastià Aupí, ordenat a Banyoles el 2004, que, a més de ser el rector d’unes quantes parròquies, és el delegat pastoral de salut de la diòcesi de Girona.

“La feina d’un sacerdot en un hospital ha canviat molt. Els últims anys, ens hem integrat en un equip que inclou professionals de psicologia i serveis socials”, explica. L’evolució ha afectat també les formes (Aupí no porta sotana, ni tan sols alçacoll, sinó que amb la seva bata blanca es confon entre el personal sanitari) i el nom del servei, que de qualificar-se com a “religiós” ha passat a ser “de suport emocional i psicològic”. Ara, està emmarcat en la feina assistencial, complementària a l’estrictament mèdica que presten aquests centres sanitaris i no tant en una missió simplement religiosa. El canvi ha inclòs un canvi significatiu: el capellà no recorre les habitacions per oferir-se, sinó que hi acudeix només si el demanen. Segons els seus càlculs, això passa en aproximadament el 10 per cent dels ingressats. Al voltant de la meitat, hi afegeix, són catòlics practicants habituals i l’altra meitat, practicants ocasionals que consideren les converses amb el capellà un bon recurs per ajudar a passar el mal tràngol. De moment, és un servei que només dona l’Església catòlica i que, en opinió de Sebastià Aupí, seria convenient que també oferissin les altres confessions. Estar destinat a un hospital no està a l’abast de qualsevol capellà. A banda de tenir-hi una vocació especial, necessiten una formació específica. De fet, Aupí va estudiar aquesta especialitat a Roma, abans d’entrar a l’hospital Josep Trueta el 2008.

Les setmanes més intenses de la Covid-19 han estat difícils, també per a aquest capellà, però no tant perquè hi hagués més pacients com pel fet que ha hagut d’atendre moltes més persones en els moments finals. “I com que els familiars no hi podien ser, he hagut de tractar amb ells a través del telèfon a les tauletes, que no és el mateix que fer-ho en persona. En aquest sentit, sí que ha suposat més feina”, apunta.

Sebastià Aupí perdrà aviat el monopoli d’aquest servei, ja que el Bisbat ha atès la seva petició i han destinat dos capellans més al Josep Trueta i al Santa Caterina, que aniran aprenent al seu costat, i també un a l’hospital de Figueres, on fins ara acudia un prevere de manera puntual. “Ho vaig demanar perquè, si caic malalt, no tinc ningú que em pugui substituir”, argumenta.