Societat

LAILA KARROUCH

ESCRIPTORA. AUTORA DE 'QUE AL·LÀ EM PERDONI' (COLUMNA)

“A una musulmana no la deixen casar amb un ateu”

El meu pare, quan jo era adolescent, em va dir: «Si a l’escola et diuen d’anar de colònies, digues que no.» I jo vaig dir: «I per què no?»
Aquest debat d’algunes feministes al voltant de si portem o no portem el mocador les musulmanes, em molesta. Què saben?

L’escriptora Laila Karrouch, que va arribar a Catalunya amb la seva família procedent del Marroc quan tenia 8 anys, es va fer famosa amb el seu llibre De Nador a Vic (Premi Columna Jove de l’any 2004), que va arribar a ser de lectura obligatòria als instituts catalans perquè explicava els seus primers anys aquí, el seu procés d’adaptació i –recorda ara– “l’anar-se preguntant constantment què ets i què no ets”. L’autora ara ha fet un pas més i amb la seva nova novel·la Que Al·là em perdoni (Columna) ha posat sobre la taula una realitat que afecta noies i nois catalans de religió musulmana: l’enamorament amb algú que és ateu.

La novel·la, com la ‘De Nador a Vic’, també és autobiogràfica?
No, però sí que és una història real, una unió de moltes històries. Quan De Nador a Vic es va convertir en lectura obligatòria vaig anar a fer xerrades a molts grups de quart d’ESO, que ja tenen una edat, i les noies em feien moltes preguntes sobre això: què passa quan t’enamores d’una persona que no creu en Déu, que és atea.
I què passa?
Elles, com la Samira, la protagonista de la meva novel·la, ja saben la resposta: que una musulmana no pot casar-se amb algú que no hi cregui. En la religió musulmana és una prohibició en tota regla que una noia es casi amb algú d’una altra religió, en tot cas aquest s’ha de convertir. Però casar-te amb algú no creient, amb un ateu, és encara més greu; és el pecat més pecat. Ja quan jo era adolescent em va sorgir aquesta pregunta. Al poble on vivia, els musulmans érem pocs i a les noies no ens deixaven relacionar-nos amb els nois d’aquí. Com que era una prohibició molt clara, ni ens ho plantejàvem i evitàvem qualsevol contacte. Però el que no pots evitar és l’enamorament.
Però les nenes musulmanes d’aquí van a l’escola amb nenes i nens no musulmans i naturalment s’han de poder relacionar amb els seus companys i companyes, siguin de la religió que siguin, no?
Per això he escrit aquest llibre, perquè arriba un moment que s’han de posar molts punts sobre la taula. La realitat no es pot amagar més. És evident que les noies musulmanes catalanes s’han d’associar amb nois i noies d’aquí i de la religió que siguin, però ara mateix no poden tenir una relació sentimental amb algú que no sigui musulmà. És una qüestió únicament de la religió, i d’això se n’ha de parlar, perquè ningú en parla.
El protagonista de la novel·la, en Jordi, segueix molts dels preceptes de la religió musulmana... però és ateu.
Exacte: en Jordi no beu, no fuma, no s’emborratxa, i en canvi hi ha musulmans que sí que fumen, beuen i s’emborratxen, fan coses que la religió musulmana diu que no es poden fer. En canvi, en Jordi, que és molt bona persona, a ulls dels musulmans comet un delicte, que és no ser creient.
Una persona d’origen musulmà es pot declarar atea? Pot ‘passar’ de la religió?
Això no es planteja. Si una persona musulmana passa de la religió, senzillament no ho diu per passar desapercebuda. Avui, en ple segle XXI, ja hi ha alguna persona que es deixa veure, que diu: “Jo soc marroquí però no soc musulmà.” Jo ho trobo positiu i hauria de poder ser, però hi ha molta gent que és creient que els rebutja, els mira malament, els jutja.
Malgrat les normes de les religions, aquí, que hi ha la tradició catòlica, poca gent segueix de manera estricta els dogmes catòlics. En l’islam això passa?
I qui diu que nosaltres no siguem el cristianisme d’abans? La religió musulmana tal com la vaig viure jo al Marroc no és una assignatura que es practiqui a l’escola, és una forma de vida que la trobes a casa, al carrer, a tot arreu. És molt fàcil créixer amb aquesta normativa i practicar la religió perquè la gent se la sent seva, hi creu i no es planteja una altra cosa. Ara mateix al Marroc, com aquí, ja hi ha gent d’altres nacionalitats i creences i jo conec parelles a Tànger, a Casablanca o a Rabat de diferents nacionalitats. Però en el llibre no plantejo el tema d’una relació entre una marroquina i un català, plantejo el tema d’una musulmana i ateu.
Potser canviarà en un futur?
Qui sap si en un futur no gaire llunyà serem com la societat d’aquí i majoritàriament la gent deixarà de practicar, però ara mateix la realitat és que els musulmans practiquen molt la religió. El problema que plantejo, d’un amor mixt –però amb una persona que no hi creu–, no és d’ara. A França, on visc des de fa uns anys, encara es planteja, i els musulmans ja hi porten més de quatre generacions.
En el llibre planteja el problema d’una noia musulmana que s’enamora d’un ateu. Si fos un musulmà que s’enamora d’una atea, el problema seria igual?
No, no és igual, perquè les dones sempre rebem més. I et diré més: un homosexual està mal vist, però una lesbiana encara es veu pitjor: és com si s’hagués de lamentar més perquè és una noia i ha de fer més vergonya. És aquesta injustícia que és a tot arreu i que és molt visible dintre de la societat marroquina.
I una noia musulmana es podria casar amb un creient no musulmà?
En el llibre ho plantejo amb certa ràbia perquè la realitat és que es tolera. A una persona d’una altra religió no se li posen tantes pegues.
I aleshores què fan per casar-se?
Doncs el que no és musulmà s’ha de convertir a l’islam. En el llibre, la Samira li demana al Jordi que es converteixi, però ell, que és molt honest, diu que no perquè seria un engany. Plantejar a una persona que es converteixi per casar-se no és tan fàcil. Una persona no pot dir: “Mira, ara em converteixo en musulmà per casar-me”, si no hi ha un sentiment, si no creu realment en l’islam. I si un cop convertit, després, al cap d’un temps, et vols divorciar, què, continues sent musulmà?
La conversió és un fet molt profund.
La conversió no te la pots agafar com un joc, no és ara em converteixo, ara em desconverteixo, no. Això seria una falta de respecte. Una altra cosa és que una persona realment ho senti i faci un procés, lent, a poc a poc, cap a la conversió. Jo en conec casos i moltes conversions han durat anys, t’ha de lligar per dintre.
Ha posat un títol contundent al llibre, ‘Que Al·là em perdoni’. Li ha suposat algun problema?
El títol és contundent i l’hi he posat perquè és el que diu al final del llibre la Samira. És veritat que en localitats petites, com el poble on vivia, les comunitats estan molt a sobre de les persones, mirant què fas i jutjant, però en aquest cas el que jo plantejo és que la protagonista del llibre no és que tingui un problema amb la comunitat i el que diran, que també la preocupa, naturalment. Aquí el tema és que, enamorant-se la Samira del Jordi, el problema el té ella com a creient, té un problema amb ella mateixa.
Però vostè, en el llibre, diu que l’entorn és important.
Sí, sí, la Samira sap el que pot costar aquest amor: les reaccions a casa, la família, els amics, la comunitat... Però, ep, que en Jordi es fa la mateixa reflexió, també sap que li costarà plantejar-ho a casa, als amics.
Aquesta història la deuen haver viscut o l’estan vivint en aquests moments centenars de persones a casa nostra.
Les persones que jo conec o els casos reals que m’han explicat i que van d’una noia de religió musulmana que s’enamora d’un ateu sempre han acabat igual: han d’aparcar la relació perquè no poden anar més enllà. Les noies saben que si ho tiren endavant cauran i seran repudiades per la família i no tindran cap suport, i que si tiren enrere, tot i la tristesa que pot comportar deixar el seu amor, encara poden refer les seves vides.
Però això és molt dur...
Sí, però és la realitat. Una altra opció és que molts dels nois ateus s’acaben convertint, com dèiem abans. Alguns d’una manera veritable, altres d’una manera falsa. Jo en el llibre em plantejo per primera vegada una cosa: i no es pot tenir tot?, no pots ser musulmana i tenir l’amor de la teva vida i que aquest sigui ateu? Jo crec que sí i que és la solució més justa, perquè els llibres sagrats estan escrits fa segles i no estan adaptats als temps que vivim. Jo he conegut persones atees i et puc dir que hi he tingut les converses més coherents. I això hauria de fer pensar.
Al principi del llibre diu que la protagonista, la Samira, es va posar el mocador per primera vegada en tenir la regla, però que la seva germana gran no en portava. I vostè tampoc en porta.
Vull denunciar que a les musulmanes ens posen etiquetes que sembla que no ens les podrem treure mai! Aquesta última dècada sobretot, hem estat molt atacades. Jo sempre havia intentat defugir el tema del mocador i en moltes entrevistes m’ho volien preguntar però no en volia parlar. Però ara, com que la cosa va pujant de to, ja no he pogut més: a les musulmanes se’ns tracta com arcaiques, com vulnerables, com persones que no podem pensar per nosaltres mateixes... i fins i tot hi ha grups de feministes que ens diuen: “Tranquil·les, que nosaltres ja pensarem i decidirem per vosaltres.” Què saben elles?, potser ens ho han preguntat? Doncs no, mira, amb la nostra llibertat no s’hi juga.
Però, aquí, si una dona duu mocador se la mira diferent que si no en porta...
Quan la gent et mira i et veuen amb ulls d’incertesa, és quan es pensen que poden decidir per tu, però, tu, quan fas les coses i les fas amb seguretat, la manera de defensar-te és una altra: jo soc així i si t’agrada bé i, si no, és el teu problema. A mi ara aquest debat feminista al voltant de si portem o no portem el mocador em molesta bastant i més encara si en aquest pack hi va afegit el tema del terrorisme islàmic. Sembla que a la gent li agrada molt posar a tothom al mateix sac, i aquest, sincerament, no és el camí per seguir cap a la convivència. Si la humanitat ha pogut arribar a on ha arribat i ha avançat tant tecnològicament però no hem après a conviure, és que no hi ha hagut interès. Als poderosos els ha interessat més una societat dividida, perquè un poble unit és un poble fort.
Vostè posa sobre la taula que hi ha prejudicis de totes dues bandes.
Nosaltres també venim amb etiquetes sobre la gent d’aquí. Quan parlem de rebuig no parlem només del que sent la gent d’aquí cap als nouvinguts, també existeix el rebuig dels que venen cap a la gent d’aquí. És mutu. He volgut explicar com totes dues bandes es tanquen. A mi em va passar que el meu pare em va dir: “Quan et diguin d’anar de colònies, digues que no i posa qualsevol excusa.” I jo li vaig dir: “I per què els hem de dir que no?” La realitat del que està passant avui en dia és molt més potent del que la gent s’arriba a imaginar. Només cal observar i escoltar el nostre entorn.
En el llibre també parla de la virginitat.
Arribar verge al matrimoni és el que l’islam diu que s’ha de fer, per això molts pares no volen que les seves filles aquí es relacionin amb nois. Però mirem enrere, perquè alguna cosa sí que anirà canviant: la meva germana es va comprometre quan tenia 13 anys i es va casar als 18, però ara la meva filla, que té 19 anys i està estudiant, no té ni parella i ni es planteja comprometre’s ni encara menys casar-se. Abans es casaven molt joves, per tant, arribar verges al matrimoni, als 14 o 15 anys, era fins i tot lògic. Avui moltes dones marroquines decideixen no casar-se o es casen grans, als 30 o 40 anys, cosa que vol dir que arribar verge als 35 o 40 és més difícil. També ara els homes comencen a veure-ho diferent.

Vuit anys que marquen una vida

Laila Karrouch, infermera, és catalana d’origen marroquí i fa quatre anys que viu amb les seves dues filles a Tolosa. “Després d’aquest any de pandèmia m’he replantejat moltes coses i una d’elles és dedicar-me més a l’escriptura, perquè és el que em dona la vida, i menys a la infermeria, que aquest últim any me l’ha treta”, explica. Diu que l’adaptació de les seves filles a França no els ha impactat ni una mil·lèsima part del que la va impactar a ella amb vuit anys marxar del Marroc i anar a Vic. “Els vuit anys que vaig viure en un poble del Marroc, on tot era misèria i treball, van ser molt profunds i intensos i sempre els portaré gravats a la memòria. I, malgrat ser anys durs, els vaig enyorar temps i temps perquè eren els meus anys i era la meva cultura”, recorda. Sobre el temps abans de venir, rememora: “Vivíem del somni de venir a Europa, que ens havia de solucionar la vida, i en la meva imaginació Catalunya era la glòria. Ningú ens va advertir que seria tan difícil”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Gairebé el 50% dels catalans a partir de 16 anys té una primera dosi de la vacuna

barcelona

La situació de la Covid-19 es manté estable

barcelona
JOSEP GONZÁLEZ-CAMBRAY
CONSELLER D’EDUCACIÓ

“La transformació educativa és imprescindible”

Barcelona
SOCIETAT

Tornen les atraccions, amb una fira a Mataró

El català s’enfonsa als jutjats, malgrat els esforços

barcelona
societat

Inaugurada La Cuca de Llum, el nou funicular del Tibidabo

Més de 2 milions de catalans amb vacunació completa

barcelona
ACIM condemna la violència “extrema i cruel contra els més febles, els infants”
societat

ACIM condemna la violència “extrema i cruel contra els més febles, els infants”

Cues per vacunar-se sense cita prèvia a Roses

Roses