En català, si us plau
Els impulsors de ‘No em canviïs la llengua’ fa quatre anys que piquen pedra
Fa un cert temps, Rosario Palomino estava fent cua en una botifarrada al barri del Clot. Allà va observar, atònita, com la persona que servia l’àpat només va recórrer al castellà quan era el seu torn, en observar els trets molt característics de l’Amèrica del Sud de la Rosario. Va sentir com algú esmenava la repartidora de vianda: “No li canviïs la llengua.” Aquesta va ser la inspiració i el principi d’un moviment, batejat com No em canviïs la llengua, que ja s’ha popularitzat dins la societat catalana, però que encara té molta feina a fer. El primer repte: continuar incorporant persones que s’adrecin en català, com a primera opció, als nouvinguts.
I és que les persones immigrants topen sovint amb els prejudicis de molts catalanoparlants, que se’ls adrecen en castellà sense aturar-se a preguntar-los ni tan sols si parlen el català o, si més no, si l’entenen per poder mantenir un diàleg bilingüe. La renúncia al català acostuma a imperar des del primer segon. Per mirar de fer front a aquesta situació recurrent, la Rosario va reclutar quatre voluntaris de prestigi i, així, va crear un grup promotor que, a més d’aquesta psicòloga nascuda al Perú, inclou l’escriptor Matthew Tree, els actors Carme Sansa i Toni Albà, i el periodista Aleix Renyé. Els reunim a Barcelona, amb l’absència d’Albà per motius laborals.
Un cop la Rosario ha rememorat els inicis del moviment, Carme Sansa explica que ella, al llarg de la vida, ha triat d’entrada el català per interactuar. Recupera algunes anècdotes viscudes: “He arribat a demanar «vi negre» i el cambrer m’ha portat vinagre, i he comprovat sovint com gent propera canviava la llengua de manera inconscient, com un dia que vaig agafar un taxi amb una amiga.” “Llévenos a...”, va demanar l’acompanyant. “Per què li parles en castellà?” “Perquè no sembla d’aquí.”
Ni aquesta cèlebre actriu ni els seus companys de viatge inclusiu es rendeixen fàcilment, sobretot perquè creuen que fent molta pedagogia es poden assolir canvis importants. Tots quatre pensen que el salt al castellà “es fa amb bona fe, pensant que ajudes l’altre”. Matthew Tree, que ja fa molts anys que també escriu en català, ho ha patit a la seva pròpia pell, malgrat que té prou domini del català per tenir-lo incorporat a la seva obra. “Milers de persones nouvingudes –diu– han fet l’esforç d’aprendre català i els autòctons els ho agraeixen parlant castellà.” A Banyoles, on viu, hi ha “estudiants de pell negra nascuts a Catalunya, ara universitaris, que estan fins al capdamunt de trobar-se amb aquesta situació, i professors de l’escola d’adults que estan cansats que el seu esforç sigui en va”, explica.
Aleix Renyé va fugir l’any 1981 a la Catalunya del Nord com a refugiat polític. No té DNI espanyol. Quan algú comprova que té NIE o passaport francès, el català no és mai la seva primera opció. Abans que la Rosario contactés amb ell via Twitter, ja li bullia la sang observant el problema del canvi d’idioma. També l’ofenen els comentaris que llegeix a les xarxes en què es culpen els immigrants de tots els mals de la llengua. “Molts dels que es queixen després van al bar i demanen «un café con leche». El que hem d’aconseguir és que el català sigui una llengua útil per als nouvinguts”, sosté Renyé.
Canvi de xip
La Rosario destaca com es va trobant persones que li diuen que la campanya No em canviïs la llengua ha calat profundament i que ara han canviat el xip. El moviment, com a tal, es declara apolític, però ella té clar que paga la decisió personal de fer costat al president Puigdemont. De quina manera? “No rebem el suport institucional que mereixeria un moviment així”, respon.
Els promotors de No em canviïs la llengua van fent ruta per diversos pobles del territori, on convoquen actes per animar la gent a fer servir el català, sempre i amb tothom –tret que l’altra persona no entengui ni uns mínims–, sense distingir en funció de l’origen. A Aleix Renyé, la seva lluita intensa a favor del català li ha costat algun retret de l’estil de “tu vens ara a donar-nos lliçons quan a la Catalunya del Nord el teniu molt perdut”. Ell es defensa argumentant que es mobilitza perquè no vol “que aquí passi el mateix”. I comparteix un pensament: “Hem arribat a un estadi en què en determinats contextos s’interpreta el fet de parlar català a algú com un senyal de mala educació i hem de batallar contra això.”
Els quatre amics dispensen alguns consells i insten tothom a posar-los en pràctica: animar la gent que s’està iniciant amb el català a perdre la vergonya i fer-ne ús malgrat que cometin errors, i no riure mai de qui s’equivoca sinó aplaudir el seu esforç. Carme Sansa reclama un pacte de país i un espai a TV3 per difondre els objectius d’aquesta campanya i la resta s’hi adhereix sense cap objecció. L’apunt final l’aporta la Rosario aplicant els seus coneixements de psicologia i la seva pròpia experiència: “Conèixer la llengua pròpia d’un territori ajuda a adaptar-se al lloc d’acollida i, per tant, ajuda la gent a ser més feliç. Les persones que no s’hi arrelen tenen sovint problemes de salut mental.”
