Carles Ros i Mas (Barcelona, 1980) parla de “vós”, diu “quilombo” quan hi ha un embolic, la seva feina és el “laburo” i un nen és un “pibe”. Només la seva entonació el delata com a català a Buenos Aires, ciutat a la qual va arribar el 2008, quan va deixar el barri de Gràcia de Barcelona per acompanyar la Sol, la seva xicota argentina. És politòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona, però a l’Argentina es dedica a l’educació en el lleure. Va treballar amb infants sense recursos a les anomenades villas d’emergència o villas miseria –assentaments precaris que creixen a la perifèria de la ciutat–, s’ha enamorat del teatre, ha fundat una biblioteca de ciència-ficció, comença a fer passos en la política en un sindicat i assegura que no pensa tornar a Catalunya “tret que hi hagi una desfeta” econòmica a l’Argentina. Els seus fills, d’11 i 7 anys, Miguel i Andreu, nascuts tots dos a l’Argentina, parlen perfectament el català. “I el parlen entre ells, fet que no esperava ningú.”
Per què va deixar Catalunya per l’Argentina?
Havia estat un any i mig viatjant per l’Amèrica Llatina i tenia una gran devoció per aquesta regió del continent americà i per l’Argentina en particular. Quan la Sol –la meva xicota, que és argentina– va venir a Catalunya, va deixar la carrera a mitges –és dissenyadora tèxtil–, i quan va tornar aquí a l’Argentina per acabar els estudis jo vaig venir amb ella amb els ulls clucs, sense feina. Però aleshores teníem 28 anys.
Tenia un pla?
La veritat és que no. Amb la Sol vam dir: “Hi anem un any i, si no ens agrada, tornem.” Els pares de la Sol són artesans, ceramistes, que van a fires. La meva infantesa no hi tenia res a veure. El meu pare treballava en el mercat central de Barcelona i la meva mare era administrativa. La meva manera de fer és molt més estructurada, més burgesa, més de tenir un horari i buscar feina que respongui a les meves necessitats.
No li va costar trobar-ne.
Perquè soc europeu i blanc, aquest és el 80% del secret. Aquí a l’Argentina la gent té com vergonya del seu propi país i caus bé immediatament. Et pregunten tota l’estona per què has vingut a un país com aquest, “tan bonic com és el teu”. Això fa que el vincle s’iniciï immediatament. El 2011 vaig entrar en un programa de la Direcció de la Infància del govern de Buenos Aires. Vaig treballar deu anys a la villa 21-24, amb grups de pobresa extrema.
Com va ser la seva adaptació?
Venir d’Europa ho facilita molt tot. Els amics de la Sol van ser molt acollidors amb mi, més del que ho van ser els meus amics amb ella, és un fet cultural. A Catalunya la gent no és tan oberta i de gran no se solen fer nous amics. A l’Argentina tinc amics que vaig fer fa només dos anys. A més, soc molt extravertit i no amago que soc català.
No el cansa que sempre li preguntin per Messi?
[Riu] I amb aquest nom, a més: Carles. La gent pensa que l’escric malament, i em responen com Carlos. Al meu fill Andreu li diuen Andriu a tot arreu on va. Ara em diuen que tinc un nom inclusiu, escrit amb la e.
Els seus fills parlen català?
Sí, i fins i tot el parlen entre ells, un fet que no s’esperava ningú. Jo sempre els he parlat en català; els vaig facilitar els materials, com còmics en català. I quan va néixer el segon, el gran li parlava en català.
I com és, això de sentir els seus fills argentins parlant català?
És natural. Aquí a l’Argentina, la gent se sorprèn, perquè no és conscient del que és viure en una societat bilingüe. A mi no em va sorprendre que aprenguessin català només per parlar-lo amb mi, però sí que el parlessin entre ells.
Què és el que més el va sorprendre quan va arribar a l’Argentina?
De coses petites, n’hi ha moltes; tantes que les vas interioritzant sense adonar-te’n.
El va inquietar el caos de Buenos Aires?
A Barcelona, la meva generació vol marxar de la ciutat i aquí també passa. Però jo necessito ser a la ciutat, no em puc perdre la vida cultural d’una ciutat com aquesta.
Això va influir en la seva decisió de quedar-se?
Sí, evidentment. No ens plantegem tornar tret que hi hagi un daltabaix. La vida cultural que hi ha a Buenos Aires no existeix allà [a Barcelona]. Em vaig posar en el món del teatre; el que hi ha aquí no el trobes en cap altre lloc del món. Vaig fer de clown, vaig participar en la gestió d’una sala i abans de la pandèmia em vaig introduir en el centre cultural d’uns amics per crear una biblioteca de ciència-ficció.
Enyora Barcelona?
No, perquè podem viatjar-hi cada any i mig o dos. Comparat amb les experiències migratòries de períodes anteriors, és un altre món. Abans, la gent venia i no tornava mai més. I els seus fills i nets viatjaven als pobles i visitaven els capellans i aquestes coses. La globalització ho ha canviat tot.
Però alguna cosa deu trobar a faltar.
La gastronomia, segur, i la família. A Catalunya, hi tinc els meus pares, els meus germans i els meus nebots. I trobo a faltar que les coses funcionin. Tenim, a més, la frustració de no poder fer calçotades perquè es necessiten cebes plantades especialment perquè creixin així, de la mida d’un porro, per poder posar-les al foc. El porro no serveix, perquè té un altre gust, i les cebes per a les amanides aquí són molt petites i cares. Tinc un amic de Barcelona que em burxa dient que fem les calçotades amb porros.
Els amics s’obliden amb el temps?
Vaig deixar molts amics quan vaig venir a l’Argentina i quan torno a Barcelona quedo amb ells. Els amics del dia a dia són els d’aquí de l’Argentina, però el WhatsApp em permet mantenir els de Catalunya. Ens posem al dia i parlem del que fa cadascú.
Com afecta el pas del temps aquests vincles?
És cert que no estic igual ara que fa cinc anys o deu. Sap greu, però és la vida. No em trobo en un nivell de desarrelament total, però sí que es va perdent el vincle. Vaig a Barcelona i a vegades em costa reconèixer la ciutat, perquè és molt mutant. I el nivell de gentrificació no s’ha aturat. Hi ha tants diners posats a canviar-ho tot... Aquí els canvis són més lents. Però el que en realitat un troba a faltar és ser jove. Al barri de Gràcia estava en un esplai i per pagar el lloguer del local organitzàvem festes al carrer. Les festes es continuen organitzant, però ara és impossible pagar el lloguer d’aquell lloc. L’Ajuntament va haver de cedir-li una escola el cap de setmana.
Està en contacte amb la comunitat catalana del Casal de Catalunya a Buenos Aires?
No estic al casal. Hi vaig anar diverses vegades, és molt bonic, però hi ha alguna cosa generacional que fa que no m’hi hagi sentit interpel·lat pel tipus de proposta del casal. Hi ha alguna cosa d’entendre la identitat catalana que s’ha quedat molt ancorada en el record: com en qualsevol procés migratori, es romantitza.
Però té amics catalans.
Un munt.
Com es posen en contacte entre vostès?
Passa molt el “tinc un amic que passarà per Buenos Aires”. M’agrada rebre catalans que venen aquí. Hi deu haver alguna cosa egoista de vincular-se d’aquesta manera amb el que un va deixar enrere, sabent que no té previst tornar. Els parlo, els explico i gaudeixo molt d’introduir-los en la cultura argentina.
Com és aquest cercle de catalans a Buenos Aires?
Els que tinc al voltant són com jo, molt diversos. Alguns treballen en publicitat, d’altres estan relacionats amb el món del teatre i han vingut a estudiar aquí, a Buenos Aires. Tinc també un amic arquitecte que treballa en villas, una violoncel·lista... El grup de catalans aquí no deixa de ser el de la nostàlgia del migrant, però es va activar més arran del procés de l’1-O. Jo, que mai havia estat independentista i tot m’és una mica igual, amb l’1 d’octubre em vaig entusiasmar amb la situació. Soc anarquista i m’entusiasma la gresca.
Com va seguir el procés de l’1-O?
El dia del referèndum de l’1-O ens vam reunir a casa per seguir-ho, passar-ho malament i plorar com qui veu la telenovel·la. Aquí hi ha una cosa important que és la nostàlgia, no hi ha una racionalitat política. Vam organitzar una xerrada al casal tres dies abans del referèndum. I quan va sortir la sentència del procés, vam redactar un manifest i el vam passar perquè el signessin destacades personalitats argentines en solidaritat amb els presos polítics catalans. El va firmar, per exemple, Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau; Estela Carlotto, presidenta de les Àvies de la Plaça de Maig, i una llarga llista de gent. El van enviar i va circular per l’Argentina.
Li interessa la política argentina?
Tinc la nacionalitat argentina i puc votar en les eleccions, però l’única militància que tinc és la sindical. Soc d’ATE, l’Associació de Treballadors de l’Estat.
És més fàcil fer treball social en una societat en què les mancances són més grans?
Alguna cosa d’això hi ha. Fins al 2008, que vivia a Barcelona, podies fer l’orni i dir que el sistema funcionava. El que no funcionava no ho tenies al davant, la gent explotada està invisibilitzada. Aquí, a l’Argentina, no pots fer el ximplet. Si hi ha una cosa en què la gent està d’acord, sigui del color polític que sigui, és que el sistema no funciona. La solució i els diagnòstics són diferents.
