La veritat és que fa relativament poc, però no només és sorprenent que fos tant tard sinó que a la segona li costés molt poder entrar. Que no s’incorporés fins al 1997 indica un canvi molt lent.

Tinc la sensació que en els últims anys hem fet un clic. Però és molt important donar visibilitat al cos d’agents rurals i a la dona dins del cos. El fet que els mitjans de comunicació en parlin i posin el focus jo crec que és la principal mesura de la campanya. Perquè això farà que algú es plantegi que la seva filla pot ser agent rural. O algú que es plantegi que ella pot ser agent rural.

Cal tenir en compta que el Cos d’Agents Rurals prové de un organisme estatal que era la Guarderia Forestal del Estado, que depenia del ja desaparegut Icona. I sí, un dels requisits era ser home i tenir el servei militar. I per tant era una tasca masculina. Quan es van traspassar les competències a la Generalitat, l’any 1980, encara que ja no era un requisit, les proves físiques no estaven diferenciades i l’accés era molt costós.

Les raons són diverses. Al principi les dones no accedien per què no tenien antiguitat i dins de la administració una part dels mèrits és l’antiguitat. Però ara que ja tenim antiguitat, jo crec que no tenim interès o ganes i en bona mesura jo opino que una de les causes pot ser que la nostra línia de comandament és molt lineal i requereix una dedicació absoluta. En mossos o bombers ja tenen una estructura de comandaments molt més consolidada. Però nosaltres no. Quan marxem de vacances, marxem amb el mòbil i aquesta alta dedicació a les dones els hi costa més pel tema de la conciliació familiar. Perquè culturalment no estem disposades a renunciar a això.

A mi el meu cap em va animar. Vaig necessitar que algú m’empenyés. A més a nivell familiar tenia una xarxa molt sòlida. Tinc molta ajuda. I també he de dir, i això ho he vist més tard, que m’ha anat bé a nivell familiar. Perquè jo tenia un paper molt principal a casa i ara el meu home, que també és agent rural, ha hagut d’absorbir gran part de la tasca. Potser no la tenim al 50% perquè ell en té més. I ho veig com molt positiu perquè jo tinc dues nenes i és un bon exemple que vegin que al principi la mama portava la major part de les feines i que ara és el pare qui les va a buscar, qui les porta a extraescolars o fa el sopar.

A mi el que més m’agrada de la meva feina és que és molt variada, activa, a l’aire lliure. Cada dia és diferent. No té res a veure el que planifiques amb el que acaba sent el teu dia.Cada dia dono les gràcies. Jo sóc una apassionada de la meva feina i una de les coses que més m’agrada és poder canviar coses. Que un dia vegis un abocament en un lloc molt bonic i passis un altre dia i que alló ja no hi sigui produeix una gran satisfacció

Estem dividits en quatre àrees. Ara a la que més es treballa és la de caça, pesca i protecció dels animals. I aquí tenim des d’inspeccions a caçadors i pescadors a tot el que es deriva de temes de protecció dels animals, tant de fauna protegida com de seguiment espècies protegides com de maltractaments d’animals domèstics. Una segona àrea és la dels incendis forestals, que és el motiu pel qual es va crear el cos. Es treballa molt a nivell de prevenció d’incendis, mirem que les infraestructures estiguin bé però també fem assistència a incendis i investiguem quines són les causes. Del món forestal, que és d’on venim, mirem que els aprofitaments forestals estiguin autoritzats. Però també tenim una part important de flora protegida o flora introduïda. El quart apartat és una mena de calaix de sastre on estan des del temes urbanístics i d’abocaments fins a circulació motoritzada al medi natural o temes de patrimoni cultural…

Sí que tenim una part física. Caminem molt. Hem d’estar una mica en forma, però també és veritat que hi ha homes que no estan en forma i continuen treballant d’agents rurals. Jo penso que ara per ara les tasques que estem fent les podem fer tant homes com dones.

Sí, això també. Cal tenir clar que la nostra feina implica haver de manipular armes i en alguns casos sacrificar animals. I és part de la nostra feina i la fem tant homes com dones. Per posar un exemple, en un accident de trànsit amb un cabirol, un animal que és irrecuperable, hem de saber que aquell animal l’acabem sacrificant. És un animal salvatge. Ni que el poguéssim curar, no el podem tenir engabiat. A vegades hi ha animals que travessen carreteres, que provoquen accidents de trànsit i cal fer un control sobre aquests animals.

I tant, al Pirineu on jo treballo tothom es coneix. I és molt important que l’agent rural sigui molt pròxim a la gent que hi viu. Aquí al Vallès, això no és tan important. A les àrees metropolitanes hi ha molt més serveis, els ajuntaments tenen més recursos. Al Pirineu són menys i tothom ha d’ajudar més.

Jo els hi dic als altres caps que tinc la millor regió. Tinc un parc nacional, tinc la millor fauna protegida de Catalunya, perquè tinc trencalossos, tinc voltors negres, tinc ossos, tinc llops. A nivell d’espai, de paisatge…

Sí, el collar on porta incorporat el GPS per localitzar-lo s’estava gastant. Jo vaig formar part de l’equip que el va haver de capturar tirant-li un dard anestèsic des d’un helicòpter. D’aquesta manera van poder canviar-li el collar.

Sí, i va ser quan vaig accedir a cap. Com a agent no. Però com a cap sí. Quan vaig accedir de cap tenia 39 anys i era la tercera agent més jove de la regió. Tothom era més gran. Era una dona i treballava amb molts homes que quan van accedir al cos només podien accedir els homes. Prefereixo no explicar-ho perquè va ser una cosa d’una persona i em vaig sentir molt acompanyada, la gent em va fer costat i vaig tenir molt suport tant dels meus caps com dels agents que tenia per sota.

He de dir que quan vaig entrar no em veia tota la vida però cada cop m’ha agafat més la feina, m’ha anat agradant més. I ara, insisteixo, sóc una apassionada.

La gran segur que no perquè no li agraden gens els animals. Li fan por els gossos i això que vivim en un entorn rural i a casa tenim molts animals. No té el perfil.

Hi ha una anècdota del començament que és prou significativa. El meu primer destí va ser a Balaguer, a la Noguera. I jo vaig entrar en un equip que eren tretze. Jo era la catorze. I tot eren homes. Mai havia hagut una dona en aquella àrea bàsica ni a les proximitats d’aquella comarca. Cada cop que tornava d’una feina el meu cap em preguntava com ha anat per Àger, com ha anat per Ponts... I jo no entenia com podia saber on havíem estat. Un dia li ho vaig preguntar. I em va explicar que la gent, a vegades el mateix alcalde, el trucava i li deia que havia vist una noia vestida d’agent rural...

Jo en aquell moment portava una barca . Era patrona de barca i havia treballat amb els dos fent serveis de pesca. Va ser un moment molt dur. També perquè físicament estàvem molt aprop. Lleida i Pirineus sempre han tingut molta vinculació. Lleida al final no deixa de ser la nostra capital de compra, d’oci, de cultural i per tant tenim molta relació. Amb ells tenia una relació personal. Havíem dinat junts, havíem sopat fora de la feina. Va ser molt dur.

Hem avançat molt. Va servir per replantejar moltes coses. Es van introduir elements de seguretat que no hi eren, com per exemple les armilles antibales. Tots els agents en tenen.

Ara les inspeccions de caça les fem amb arma llarga. Però ens dona una imatge molt agressiva, perquè semblem agents antiterroristes. Nosaltres el que volem és poder anar amb una arma cura i que tothom porti la seva a sobre.

Perquè la Guàrdia Civil ens ha d’habilitar i no ho fa. Pel tot el tema d’armes depenem de la Guàrdia Civil. L’any 2019 el govern de la Generalitat va fer un reglament d’armes que contempla aquests canvis i també la porra extensible, com a element disuasori en cas que algú ens vingui a pegar. Però l’estat espanyol ho va recórrer i fins que no es resolgui el recurs no es pot avançar en aquest sentit.

És un tema al qual estem dedicant molts esforços. Perquè ara per ara la principal mortalitat d’aus protegides es per culpa de les electrocucions. Estem treballant moltíssim tant per identificar el suport com per aconseguir que la companyia els modifiqui. Però es costós, perquè no estan obligats a fer-ho, com a mínim administrativament.

Molt, ara mateix a nivell de Pirineus tenim un risc molt alt. Tant o més que a l’estiu. És un moment molt delicat perquè l’herba està cremada pel fred i a les zones d’alta muntanya la preocupació és màxima. Ara hi ha molts agents que estan treballant de manera exclusiva en tasques de prevenció. Es pot fer foc i cal insistir en que es compleixin les mesures de seguretat.