Un dels nostres
No ha estat a temps de viure la Pasqua, i això que en la seva etapa d’adolescència havia estat caramellaire i director de les caramelles de Torrelles de Foix, la seva vila natal. Es va involucrar en moltes de les activitats de la festa major i d’altres que es convocaven al poble, com Els Pastorets. En el temps de vacances treballava amb el camió del seu pare carregant i descarregant sacs. Gràcies a l’exemple que havia vist en el rector del poble, va decidir entrar al Seminari. En els darrers anys, l’any 1969, va ser destinat els caps de setmana a Vilafranca del Penedès, essent membre de la Joventut Rural Catòlica. Una anècdota: durant els dos anys que exercí de diaca compaginà el servei pastoral amb el civil, ho va fer en un important celler, en una impremta i finalment en una cooperativa de fusters. Al celler el van convidar a marxar després de dos mesos. S’explica que un dels encarregats li etzibà: “Ets més perillós que un sindicalista revolucionari, perquè no tens res a perdre i l’Església sempre està a favor dels treballadors.” A la cooperativa de fusters controlava les compres i arribà a ser-ne vicepresident.
L’afició al futbol que ja sentia de petit jugant amb el Torrellenc, es traslladà a Vilafranca en l’etapa de vicari. Tot primer anant a veure el FC Vilafranca i després com a soci abonat del FC Barcelona. Precisament, quan va ser nomenat rector de San Sadurní d’Anoia, a partir de 1980, assistia als partits del Camp Nou amb la Penya Blaugrana de Vilafranca, com un penyista més. La seva passió blaugrana continuà aquí, a la diòcesi de Girona. Ja no com a espectador; les seves obligacions episcopals els caps de setmana no li ho permetien, però sí com a bon seguidor, mirant-lo a la televisió. Com que no hi podia assistir, era un dels molts socis que activaven el Seient Lliure. Dijous a la nit no es va morir només el bisbe de Girona, sinó també un soci barcelonista. Quan els dilluns pujava a l’Oficina de Comunicació del Bisbat de Girona per gravar la seva participació setmanal en el programa de ràdio diocesà, recordo que trencava el gel amb un servidor parlant del partit jugat el cap de setmana. La darrera vegada que en vam parlar, just poc abans d’ingressar a l’hospital, el vaig veure il·lusionat amb els pedris, gavis i nicos... Una afició blaugrana que va saber compartir també amb la del Girona FC; no en va, havia assistit diverses vegades a Montilivi.