GIORGIO OSSOLA
“Viure al carrer és tan dur que pots oblidar què t’hi ha portat”
El més essencial és la documentació. És molt més important que el lloc on dormir o el menjar. Sense papers, no hi ha res
A Barcelona m’ha sorprès el tracte humà dels Mossos i també de la Portuària. No puc dir el mateix de la Guàrdia Urbana
Ve del nord d’Itàlia, de molt a prop dels Alps. Té nacionalitat suïssa. No ho detalla gaire més. Va deixar casa seva fa temps i va viatjar per diversos països fins a caure a Barcelona. Quan va arribar, encara li quedaven diners, però van durar poc. La primera nit al carrer la va passar a l’aixopluc de la Sagrada Família. Després va venir tota la resta. La seva vida va començar a donar un tomb quan es va trobar la Cofe, una gosseta que li va fer companyia i per la qual va iniciar el camí de cuidar-se per cuidar-la.
Ara treballa a la Fundació Arrels, exercint la figura de peer, que, en anglès, significa ‘company’. S’ha creat també en altres ciutats europees pensant en persones que han viscut l’experiència de viure al carrer i que, per tant, són “expertes per experiència”. Han refet la seva vida i poden ajudar altres persones a trobar eines per recuperar-se de la vida al carrer.
Quan va deixar casa seva? Què ho va motivar?
Als 40 anys, no em sentia bé amb la vida que portava. Volia canviar totalment. On jo vaig néixer, es treballa deu hores al dia. Només ets bona persona si treballes molt i molt. Quan vaig arribar a la frontera, la primera cosa que vaig fer va ser llençar el mòbil. I vaig sentir que començava a viure. Ara farà set anys d’això. Ara visc amb el deu per cent del que tenia aleshores i visc bé, i somric molt més.
Com va arribar a Barcelona?
Vaig viure un temps sense saber què fer. Em vaig estar a Sant Rafèu, a la Costa Blava, quan encara tenia un sou i feia de turista. A poc a poc, se m’acabaven els diners. Allà, la gent que vivia al carrer ja parlava de Barcelona. Jo ja coneixia la ciutat, l’havia visitat sovint. Quan vaig arribar aquí, tot va canviar. Va ser la primera vegada que vaig dormir al carrer, sense saber realment què era viure i dormir al carrer. Encara no m’havia passat mai. En la meva vida anterior, em posava una camisa nova, amb les meves inicials, i canviava el cotxe quan volia.
Què recorda de la primera nit que va dormir al carrer a Barcelona?
Vaig quedar sense diners per primera vegada. Sense menjar. Dos dies. Després de dos dies, el cap pensa coses, a fer coses, que no s’han de pensar. La primera nit vaig dormir a la Sagrada Família. Em sentia més protegit. Vaig dormir en un banc tres dies. Vaig començar a buscar llocs on menjar, on dutxar-me. Uns nois mexicans em van dir que anés al CAS Lluís Companys, a l’Arc de Triomf, que si deia que consumia m’hi deixarien quedar. Ho vaig fer, però al cap d’uns dies em van dir que allò no era per a mi, perquè no tenia la problemàtica del consum. Vaig començar a resseguir els serveis bàsics de tot Barcelona. Horta, Nou Barris... Ho coneixia tot. I vaig començar realment a viure al carrer.
Va estar cinc anys sense llar. Quan descriu la vida sense llar, parla de “viure” al carrer, no de “dormir” al carrer.
És que viure sense llar no és dormir al carrer. És viure al carrer. És diferent. Tothom pensa que el més dur és dormir sense llar. Però és la part del dia més curta, perquè aconsegueixes dormir unes sis hores. La resta del dia és terrible. El pensament més dur és saber que el dia de demà serà tan difícil com el d’avui. Vius sense perspectives, sense pensar que pugui acabar aquella situació. Quan ets al carrer, només penses a millorar el teu dia. Canvia tot. No existeix un projecte, res. He patit molt al carrer per la falta de serveis bàsics, perquè quan no estàs bé, i necessites, no sé..., treure’t les vambes, tancar els ulls i calmar-te, no ho pots fer. No et pots treure les vambes, perquè te les roben. No pots tancar els ulls, perquè et robaran les pertinences, i això és molt complicat de suportar.
A la duresa de viure al carrer, s’hi afegeix la inseguretat física?
Sí, una vegada em van robar per distracció. Tenia una motxilla gran i una de petita. Una primera cosa que t’ensenya el carrer és que només pots portar una cosa, no dues. Els furts al carrer van començar molt forts l’any 2018, va ser un any terrible. I ara continua igual, si no pitjor. Cada dia tenim usuaris que arriben amb ferides perquè els han pegat i els ho han agafat tot. I són robatoris que es fan només per violència, no per res més, perquè les persones que viuen al carrer no tenen objectes de valor. Si vols robar per enriquir-te, entres a una botiga o a un altre lloc, però no robes a algú que no té res. Perquè si té sou o objectes de valor, no està al carrer. I jo no he viscut episodis de racisme, senzillament perquè soc blanc, però al meu voltant n’he vist molts, un racisme que es barreja amb classisme. No saps on comença l’un i acaba l’altre. Passar pel cantó i no mirar és trist però és acceptable. És molt pitjor mirar amb repulsió, mirar malament.
I el tracte amb l’autoritat? Com es gestiona?
Jo, durant un temps, vaig dormir en una tenda de campanya. No es pot fer. Però si et portes bé, no crees problemes, no és tan difícil, no et passa res. A Barcelona, el tracte dels Mossos i la Portuària és bastant particular, em va sorprendre la humanitat que tenen, cosa que no puc dir de la Guàrdia Urbana. En funció de si et desperten els Mossos o la Guàrdia Urbana, et pot canviar el dia.
Barcelona està preparada per ajudar les persones sense llar?
Quan fa temps que ets al carrer, el temps és complicat. Cadascú té la seva història, però la dinàmica sempre és la mateixa. Quan coneixes tots els serveis, saps que el menjar no et fallarà. El menjar, a Barcelona, no falta. Qui demana per menjar, està demanant per a alguna altra cosa. A Barcelona no existeix la necessitat de demanar per menjar. Perquè a Barcelona jo et puc ensenyar cinquanta llocs per anar a menjar. És que Barcelona és la ciutat del consum barat, és on la droga és més barata de tot Europa, amb substàncies molt fortes. Els serveis que hi ha a Barcelona només existeixen a Barcelona. Només s’hi acosta Roma, i allà és perquè hi ha el Vaticà! I no em refereixo als serveis socials, que això és una altra cosa. Em refereixo als serveis bàsics, la dutxa, el menjador. Moltes entitats privades ajuden, acompanyen i donen menjar, roba. Això funciona molt bé.
Diu que els serveis socials “són una altra cosa”. Vol dir que no funcionen?
Els serveis socials... allora... Diguem-ho així: ara hi ha la realitat de la guerra i els refugiats ucraïnesos. Aquests dies ha quedat demostrat que, si es vol, es pot. Per a totes aquestes persones que venen d’Ucraïna s’ha activat de tot, albergs, menjadors socials, targeta per moure’s, documents, i als polítics els donen les gràcies. Per tant, es pot tocar, es pot fer. Recentment vaig orientar una senyora del Perú, i li vaig dir que tingués molta paciència, perquè tots els serveis estan saturats. Però jo, ara, havent vist la realitat amb els refugiats ucraïnesos, pico a la porta cada dia. No és que no funcionin, els serveis socials, el problema és que estan desbordats. Cada dia arriba al carrer gent nova, per primera vegada. Que treballava, que ho ha perdut tot i que ara no pot pagar una habitació o un lloguer. Una habitació es paga sense contracte, això ho sap tothom, i sense lloguer si no pagues et fan fora. I molta gent és major de 50 anys. La primera vegada que s’hi troben és bastant difícil. A més, la pandèmia ha deixat una altra realitat: ara tot s’allarga més perquè per a cada cosa cal cita prèvia. Aconseguir una cita per al padró et suposa seixanta dies d’espera. Una persona que va per primera vegada a un servei social, millor que digui que no està empadronada enlloc, perquè si ho està, li diran que reclami en aquell punt, sigui on sigui. No et refusen, però intenten vehicular-te cap a un altre lloc. I va passant el temps i es fa etern.
I mentre la persona sense llar espera que l’atengui l’administració, ha de continuar vivint al carrer?
La primera vegada que t’atenen només és una xerrada. Al cap d’un mes, pots intentar aconseguir una altra cita. I el temps passa tan lentament, dues setmanes són una eternitat. El que és essencial és facilitar els documents, fins i tot abans que un lloc on dormir. Perquè sense documentació no pots pensar a trobar res més. Aquell consolat que rep una persona del seu país li hauria de facilitar els papers. Si falten 80 euros, no ho poden finançar? De quina quantitat estem parlant? La majoria no té documentació, i fins que no troba un treballador social que s’hi implica personalment, que s’hi dedica i fins i tot que els paga els documents, no poden tirar endavant. Un passaport, depèn del país, pot arribar a costar 200 euros. Moltes persones que viuen al carrer pateixen furts i robatoris, i no tenen documentació. Recuperar-la suposa mesos, o anys, i diners. Per sort, la targeta sanitària és la més ràpida i fàcil d’aconseguir, però després cal molta sort i molta paciència. Si en el teu camí no trobes una persona que es compromet, i molt, amb tu, no pots tirar endavant. Impossible. No tens mòbil, no tens ordinador. Si no tens una persona com la gent d’Arrels, sol no pots fer res.
Tothom pot ser ajudat? Hi deu haver situacions més complicades que d’altres.
Cadascú té la seva història. Potser no volen anar al consolat, perquè hi ha qui no vol documentació i no vol sortir del carrer. Per a moltes persones, el carrer és un refugi, perquè et permet no escoltar el dolor que portes a dins, perquè el dolor del carrer és tan gros que no recordes l’altre. La soledat, el fred... Si trobes algun estímul que cobreix el dolor que t’hi ha portat, és com un medicament que t’anestesia i et fa sentir menys dolent. Si vols sortir de la vida al carrer, has de buscar una raó dins teu. Si no, pots tenir educadors i molts treballadors socials al teu voltant, però no ho faràs. Si no tens una raó de veritat, no en surts. I també et farà falta molta sort. A mi, dues persones em van ajudar. Van captar les meves ganes de fer alguna cosa. Tornant als serveis socials, és impossible que agafin aquesta responsabilitat tan personal.
Com va poder sortir de la vida al carrer? Com va començar a treballar per a la Fundació Arrels?
Em van demanar si volia activar el servei de cafè, com a voluntari. Naturalment vaig dir que sí, perquè una tasca tan senzilla et pot fer sentir viu de nou. Feia 150 cafès en un matí! Vaig arribar al final del 2018 com a usuari. Després, l’abril del 2020, vaig aconseguir fer tots els documents. Fer els documents em va costar nou mesos, entre aquí i el meu lloc d’origen. Quan, per la pandèmia, va tancar el servei del cafè, vaig començar al rober, plegant roba. No estava sol, parlava amb un company. Més tard va sortir l’oportunitat de treballar, exercint de peer, un tipus d’ajuda que està pensada que la faci una persona que ha passat la mateixa experiència que els que venen a buscar suport i els pot ajudar sabent una mica més el que senten. En tot aquest temps, he anat combinant pisos i altres llocs. Fins que vaig arribar a Terrassa, amb la meva gosseta, la Cofe.
Parli’m de la Cofe. Tinc entès que té un paper clau en la seva sortida del carrer i el retorn a la societat.
La vaig trobar a l’estació del Nord. Des d’aquell moment hem estat junts, dia i nit. Vaig començar a veure-la com la meva família. Jo no faig res sense ella. Si vaig a una botiga i no puc entrar amb gossos, no hi entro. La Cofe ho ha fet tot per mi. M’ha obert les emocions. Vaig començar a pensar en un altre ésser, que per a mi és gairebé una persona. Els primers tres mesos, la portava a la motxilla, perquè quan la vaig trobar tenia un mes i mig. M’ha canviat, de la nit al dia. Des d’aquell dia, he millorat molt la meva vida, però se’m van tancar la majoria de les portes perquè a la majoria de llocs d’ajuda no pots accedir-hi amb gossos. Ho estem intentant canviar, això, perquè molta gent del carrer s’acompanya d’un gos, perquè et dona seguretat i et trenca una mica la soledat.
Unes dades esfereïdores
Des de la creació d’Arrels, el 1987, la fundació ha atès 17.200 persones.
Durant l’any 2020, la Fundació Arrels va haver de treballar des de l’emergència. Durant el 2021, ja va poder tornar a la seva manera habitual d’acompanyar les persones, amb més intensitat. En total, van atendre 2.129 persones. Van ampliar l’equip de carrer i van començar a visitar les persones que viuen al ras a tots els districtes de Barcelona; al llarg de l’any, van visitar al ras 865 persones, un 27% més que l’any anterior. També van garantir un allotjament estable a 249 persones. De les 2.129 persones ateses, 664 ho van ser per primer cop.
La majoria (88%) eren homes i el 12%, dones.
Es va garantir l’allotjament a 249 persones i un total de 35 persones sense llar van començar a viure en un pis. La fundació va destinar un terç del seu pressupost a garantir l’allotjament i el suport social a les persones.
Per l’espai d’acollida d’Arrels, on les persones que viuen al carrer poden descansar i troben serveis útils, van passar 1.491 persones. Un total de 486 persones van utilitzar el servei de dutxa. Fins a 770 persones van fer servir el rober. 478 persones van guardar la seva bossa al servei de consigna de manera estable. Cal recordar que a Barcelona no hi ha cap servei públic de consigna on les persones que viuen al carrer puguin deixar les seves pertinences.
El juny del 2021, van entrevistar 289 persones que viuen al carrer. El 46% dels entrevistats van reconèixer que havien estat víctimes d’agressions físiques i/o verbals.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
