A banda dels monjos encapçalats per l’abat Escarré i el rector del santuari, per organitzar aquell acte es va fer una comissió, la Comissió Abat Oliba, al capdavant de la qual hi havia persones com en Josep Benet, en Fèlix Millet, en Maurici Serrahima, Alexandre Cirici, l’Ibáñez Escofet... En aquella època no hi havia partits polítics, però sí molta gent que des de la vessant social, literària o de llengua van fer que gent de tot el país –la comissió va anar per tots els pobles i ciutats a explicar-ho– acabés pujant a Montserrat aquell dia.

Més que una excusa, l’entronització de la Moreneta va ser un acte de fe, que va més enllà d’una creença. Tothom qui ha pujat a Montserrat té aquesta sensació de pau i d’esperança; el somriure i la mirada de la Mare de Déu la portem tots a dintre. Això demostra que quan hi ha una il·lusió i hi ha estimació, l’esforç aconsegueix tirar un país endavant. No es va fer un tron per ostentar sinó per a la reconciliació, perquè tant en un cantó com en l’altre s’havia patit molt.

L’abadia de Montserrat vol fer un homenatge a una generació que va saber unir forces en un moment que es veia que la violència el que engendra és més violència i sofriment, i que va creure que calia unir diferents sensibilitats socials, polítiques, culturals, religioses i literàries sota la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que els catalans portem al cor. No és només que la trobada es fes en un espai religiós, que això és l’essència, sinó també perquè aquells qui estem en aquest espai religiós sempre hem intentat que sigui la casa de tothom, com la mateixa mare de Jesús, que no va tancar mai la porta a ningú. Després de la guerra tot estava molt malmès i la idea va ser reconstruir d’alguna manera el cambril on hi havia la imatge de la Mare de Déu i alhora fer un acte de país i de llengua; es va veure que per tirar endavant ens havíem de sentir amb un sol cor i una sola ànima... per això se li va dir el tron de la reconciliació.

El nostre país ha viscut en els darrers anys una sèrie de desacords, i potser ara és un bon moment per dir que hem de començar a, primer, sentir-nos units, sense renunciar al que som, i, després, deixar de banda els enfrontaments. Aquesta va ser la idea de l’entronització: unir el país en l’esperança, i a partir d’aquell moment és quan hi va haver un revulsiu cultural, social, van sortir iniciatives...

Sí. Moltes entitats ja hi eren, perquè afortunadament Catalunya és un país d’associacionisme, però moltes d’aquestes entitats a partir d’aquest acte de retrobament van renovar forces i tornar a crear país, cadascú a partir de la seva realitat: es va donar impuls a la sardana, la literatura, el periodisme, la política de manera molt incipient, l’Institut d’Estudis Catalans va agafar embranzida, els Jocs Florals... Ens vam tornar a creure el que érem i així vam poder-ho mostrar.

Va significar adonar-se que la història ens posava en un paper de suplència en un moment que encara no hi havia llibertat. La història va fer que Montserrat donés veu i casa a aquells que per les seves idees estaven perseguits i no podien expressar-les. Així Montserrat va acabar sent, uns anys més tard, l’escenari de la tancada d’intel·lectuals antifranquistes, i Montserrat va donar suport a totes les iniciatives que anaven pel camí de recuperar la democràcia al país. Una dictadura com la que hi havia mai serà la solució de res.

Després del Vaticà II es va insistir molt que l’Església no depengués de l’Estat, i una part molt important de l’Església a Catalunya es va definir a favor que es poguessin expressar les idees polítiques si es defensaven pacíficament i democràticament. S’entenia que el missatge de l’Església no era en contra de ningú i que no hi havia cap ideologia política que reflectís el cristianisme.

Quan l’abat Escarré va ser escollit abat, no és que fos franquista, però estava dintre del règim; cal recordar també que amb l’esclat de la Guerra Civil, aquí, a Montserrat, les milícies van assassinar 23 monjos només pel fet de ser monjos... A ell el van nomenar en acabar la guerra i naturalment se’l va beneir. Però després, i quan es van començar a conèixer les atrocitats del règim, Escarré, des de la seva influència, va intentar alçar la veu i va treballar per treure gent de la presó, entre altres coses. Després va començar a contestar el règim amb les seves homilies tot dient que si el govern era catòlic havia de defensar els drets humans, i finalment faria aquelles famoses declaracions a Le Monde qüestionant el règim...

Com que políticament no hi havia suport a cap cosa que fos catalana, l’entronització va ser, des de Montserrat, un suport humà a un país que havia sofert molt i que tenia el dret d’aixecar-se i continuar caminant.

Aquesta és una part cultural... que no és la seva totalitat però s’ha d’acollir. Per què? Perquè fins i tot geogràficament Catalunya al centre del país hi té una muntanya molt curiosa, que és Montserrat, i que s’identifica com a muntanya del país. Catalunya té altres muntanyes, però aquesta és molt especial. Després hi ha la tradició, hi ha una imatge i hi ha una comunitat. Jo diria que les mans de la Mare de Déu, la veu de la Mare de Déu, d’alguna manera vol ser la mateixa comunitat. Quan la gent puja aquí se sent acollida perquè se sent a casa seva, tot i que sap que, potser, no pensa igual que els monjos. No podem construir un món més just si anem posant etiquetes a les idees.

Si, és l’altra vessant. És aquesta vessant estrictament religiosa quan al voltant de Montserrat reneix una espiritualitat més sana, més oberta, més cristiana. El 1947, que era abans del Concili, es recuperava amb l’entronització una mica el que ja havia passat el 1881 amb la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Ho va explicar el pare Anselm M. Albareda en el seu llibre sobre els 75 anys d’aquella coronació, que després de la guerra del francès va ser, com en el 47, una presa de consciència de país. El 1947 hi va haver una conversió litúrgica, bíblica...i, entre altres coses, es va recuperar la Vetlla de Santa Maria, la nit del 26 d’abril en què, d’alguna manera, renovem aquesta identitat cristiana i catalana. O més ben dit: aquesta identitat cristiana en català.

És una vetlla de pregària amb lectures, salms i cants. S’interpreta el Llibre vermell i es recorda el que feien els antics pelegrins, que, de forma alegre i en família, vetllaven la Mare de Déu. Antigament es posaven ciris o llànties, cosa que amb la guerra del Francès es va perdre. I, per cert, l’any 1947 es va tornar a recuperar, van deixar de ser només exvots i es va voler que les llànties, que ara són elèctriques, representessin les comarques de Catalunya i les entitats. Ràdio Barcelona, per exemple, té una làmpada enorme, el Barça en té una altra. També n’hi ha dels sardanistes, dels advocats, de l’ONCE... Una mica com volent dir que tots junts formem país i el projecte de l’Evangeli en forma part, que essencialment vol dir estimar-se els uns als altres com Jesús ens ha estimat. Això és el que la imatge romànica de la Mare de Déu representa.

La vetlla serveix per renovar-se espiritualment, per retrobar-se socialment i, sobretot, per fer festa. I també perquè si no es fes la vetlla, l’endemà, que és el dia de la Mare de Déu, a la basílica no hi cabríem. Aquest any farem el mateix esquema de pregària de sempre però farem una oració especial pels 75 anys: “Santa Maria de Montserrat, /Mare de Déu i Mare nostra, /Estel de l’evangelització renovada, /primera deixebla /i gran missionera del nostre poble: /Amb agraïment i amb goig recordem /i lloem el Déu Altíssim, /per la vostra maternal presència /en aquesta santa muntanya /on volgué que la vostra imatge /fos record humil i encoratjador /del gran tresor de la fe /en el Fill de Déu fet infant a la vostra falda (...).” I acabarem amb el Virolai, que continua sent un cant popular. En el 1947 va ser, també, un cant patriòtic que va unir tots els catalans, els qui n’eren i els qui se’n sentien.

El 27 d’abril es farà una missa d’acció de gràcies a la basílica. I les catedrals catalanes ho celebraran –perquè la Moreneta és la patrona de les diòcesis catalanes– tot el mes i fins l’octubre, i faran misses d’acció de gràcies i ofrenes a la patrona.

Però abans, el 2023, serà el 800 aniversari de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Encara ho estem treballant, però entre altres coses farem una exposició i un pelegrinatge a Roma. Volem que el papa ens beneeixi una imatge de la Moreneta, que n’hi ha per tot el món, però aquesta en concret anirà a la catedral de Girona, que encara no la tenen. I així arribarem al 2025, que aleshores sí que serà una festa grossa i molts actes per commemorar els mil anys de Montserrat. Caldrà celebrar de manera transversal que ens uneix una tradició mil·lenària de cultura, fe i país.