Calendari cristià adoptat internacionalment
Fins al Concili de l’Església Tarraconense de 1180, la datació dels esdeveniments era fluctuant, car l’any zero havia estat, a l’era romana, el primer any de l’emperador i, després, el primer any de cada rei. La fixació —feta el 532 dC i el 708 dC— de la data del naixement de Jesucrist set-cents cinquanta-tres anys després de la fundació de Roma fou adaptada pel Concili de Tarragona com a primer any de l’era cristiana. En una primera fase, s’aplicà, només, a la Corona d’Aragó; després, a tot el món cristià i, més tard, el calendari cristià esdevindria el calendari universal.
L’emancipació dels comtats catalans del vassallatge dels reis francs (988) tingué més endavant una traducció pel que fa al sistema d’ordenació del pas dels anys. Els esdeveniments es fixaven, des de l’era de Roma, segons la data (de l’any) d’inici del govern del cònsol o, més tard, de l’emperador; després, des de l’any de la coronació dels reis dels diversos regnes que succeïren a l’Imperi.
Segons Anscari M. Mundó, al Concili de la Província Tarraconense celebrat el 1180, convocat i presidit per Berenguer de Vilademuls, un joveníssim arquebisbe de Tarragona, que havia estat abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols, es prengué una decisió transcedent: trencar amb el sistema de datació basat en l’any 1 de cada nou rei i adoptar un sistema més generalitzable basat a definir una nova era, un any zero, amb l’any del naixement de Jesucrist. L’acadèmic Mundó ho defineix com «el trencament total amb el sistema de l’any del rei». La decisió del Concili de Tarragona es basava en els estudis i propostes molt anteriors de Dionís l’Exigu (527) i de Beda el Venerable (708) que, tot i el seu interès, no havien triomfat des del punt de vista de les institucions polítiques.
Aquest nou sistema fou, aviat, adoptat per les diferents institucions eclesials de la Tarraconense i, més tard, al segle xiv, pel conjunt de l’Església cristiana. Fins al 1358, fou adoptat per les institucions civils dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa, el 1389, pel regne de Castella-Lleó, el 1420, pel regne de Portugal.
Finalment, al segle xx, tot i la pervivència d’altres fórmules per designar els anys basades en algunes fites de les grans religions (com la budista, l’hebrea, la islàmica, la hindú o la confucianista), el sistema de datació dels anys del calendari acceptat per tots els estats del món i totes les organitzacions internacionals d’estats ha acabat essent, justament, el sistema decidit en un concili provincial celebrat el 1180 a la seu de Tarragona de l’Església catalana, i sancionat, més tard, pel rei català Pere III el Cerimoniós.
www.funfoc.net
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteresL’astrolabi més antic del món occidental
L’astrolabi és una representació de l’esfera celeste sobre un pla que conté una escala graduada mitjançant línies gravades que permetia establir i preveure l’evolució dels astres i, alhora, possibilitava mesurar angles per mitjà de la trigonometria i calcular distàncies inaccessibles. L’astrolabi fou un instrument imprescindible per als navegants medievals per a conèixer la seva posició mitjançant la latitud. Segles més tard fou substituït per l’octant, el quadrant i el sextant.
Sembla que l’astrolabi ja era conegut pels egipcis, tot i que fou Ptolomeu, al segle ii, el primer que en descrigué el funcionament. Els àrabs, segles més tard, el perfeccionaren substancialment i l’introduïren a l’Europa Occidental durant l’edat mitjana, però amb numeració i referències àrabs.
El primer astrolabi adaptat a la numeració llatina i que pren com a referent astronòmic el meridià de Barcelona per a tot el món occidental conegut, fou construït a Catalunya per l’astrònom i religiós català del segle x Sunifred Llobet, home de confiança del comte de Barcelona Borrell II i mestre de Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II.
Aquest primer astrolabi carolingi, construït a Barcelona al segle x, es conserva a l’Institut du Monde Arabe de París, amb dues rèpliques numerades al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Consta de dues cares, una d’elles enfonsada i amb dos discs gravats anomenats timpans en un dels quals figura, en números romans, la latitud aproximada de Barcelona. Cada disc porta a la part superior una projecció estereogràfica dels cercles de l’esfera celeste: l’horitzó teòric, l’horitzó visual, el meridià, els tròpics, l’equador i, sobre el semicercle inferior, les línies de les hores desiguals o temporals, que resulten de dividir en dotze parts iguals l’arc diürn, o l’arc nocturn, del grau del sol, o d’un estel. Sobre els timpans se sobreposa l’aranya, una espècie de carta del cel cisellada on figura la projecció de l’eclíptica i de divuit estrelles (deu de boreals i vuit d’australs), sense cap nom gravat.
Aquest primer astrolabi occidental, construït a Catalunya al segle X, se situa al punt de partida del naixement de la ciència catalana i europea medieval.
