Un projecte castigat per les travetes polítiques

Ja diu la dita que les segones parts mai van ser bones, i l’intent de repetir una aventura olímpica a Barcelona, aquest cop en format hivern, ha acabat condemnat al fracàs perquè, entre molts altres arguments, aquest últim projecte no ha tingut una unitat política i institucional darrere com la d’aquell somni humit del 1992. Des d’aquell llunyà 13 de gener del 2010, en què l’aleshores alcalde, Jordi Hereu, sorprenia propis i estranys anunciant la voluntat d’organitzar uns Jocs en paral·lel a la capital i el Pirineu pel 2022, el projecte ha hagut de capejar múltiples i contínues fuetades. D’entrada, al mateix consistori barceloní mai hi ha hagut un mínim consens saludable respecte a això i, de fet, quan Ada Colau va assolir l’alcaldia el 2015 una de les seves primeres decisions va ser la de donar per acabada l’aventura.

I, així, entre discrepància i discrepància –també al territori, on l’oposició no ha estat pas menor–, la iniciativa ha anat fent una mica com el Guadiana, ha anat apareixent i desapareixent de l’actualitat pública, amb endarreriments de calendari i algun retoc en l’esquema del projecte. Fins que el govern de la Generalitat de Pere Aragonès va decidir fer-se seva la idea i liderar-la sargint una candidatura conjunta amb l’Aragó, en el que ha estat l’intent més visible perquè l’aposta tirés endavant. Es va arribar, fins i tot, a articular una proposta tècnica que repartia les diferents disciplines en seus a les dues comunitats, amb l’auspici del mateix Comitè Olímpic Espanyol (COE) en un context que no era precisament plàcid per la remor del procés sobiranista. Eren uns mesos, a principis del 2022, en què aquella proposta inicialment batejada d’excèntrica de fer uns Jocs d’hivern el 2030 amb seu a la més mediterrània de les ciutats semblava no només tenir sentit, sinó també recorregut. Fins que el que aleshores era president d’Aragó, Javier Lambán, va tocar a sometent. De tarannà tan imprevisible com volcànic, aquest antic baró del PSOE ja en retirada va optar per dinamitar el projecte amb l’excusa, merament semàntica, que no estava d’acord amb les seus assignades. Era el principi de la fi. L’estacada definitiva va venir el juny d’aquell mateix 2022, quan el COE, davant les desavinences polítiques, va retirar la candidatura pel 2030. Uns pocs encara s’aferraven a la il·lusió d’aspirar a la convocatòria del 2034, però la plasmació del canvi climàtic en un sequera impiadosa ha acabat segant el camí a aquella idea d’Hereu.