La intrahistòria de La Gavina
Antics treballadors de l’emblemàtic establiment de s’Agaró es retroben per recordar dècades de feina al servei turístic
Els seus testimonis permeten resseguir l’evolució del negoci i de la resta del sector des de mitjan segle XX fins a l’actualitat
La història de l’Hostal de La Gavina, a s’Agaró, un dels exponents del turisme de qualitat i bon exemple per resseguir l’eclosió de l’activitat a la Costa Brava, s’explica sovint a través del fil conductor de tres generacions de la família Ensesa. El continuen regentant amb èxit nou dècades després de la seva arrencada, el 1932, i també és inevitable recórrer l’àlbum fotogràfic de vips: de les estrelles de Hollywood Elizabeth Taylor, Ava Gardner –i la bufetada de Frank Sinatra– o Sean Connery, als més nostrats Josep Pla, Salvador Dalí –que hi presentava obres– o Josep Trueta. Però al darrere de tot plegat, centenars de treballadors han estat els protagonistes anònims d’una intrahistòria marcada per la fidelitat al bon servei. Vides laborals dilatades per donar continuïtat a un equip on cadascú sabia quin paper li tocava complir.
Alguns d’ells no havien perdut el contacte, tot i que la vida i les jubilacions els han escampat per la geografia catalana i més enllà. Però fa un any es van animar a ampliar el cercle. L’exdirector Alfons Jordan, cambrer d’origen i director i adjunt a la direcció en dues etapes, n’ha estat l’impulsor, tot i que per motius de salut no va poder assistir a la primera trobada, divendres al migdia, en un dinar a la badia de Sant Pol. Un grup de WhatsApp ha ajudat a compartir imatges i records de diferents èpoques i ha servit d’esperó per al primer retrobament presencial, amb una trentena llarga d’extreballadors.
Un altre dels artífexs del grup és Lluís Moliné, hoteler i exregidor de Turisme de Platja d’Aro, que va encarrilar la vocació a La Gavina des dels anys seixanta, fent-hi de grum a l’estiu. “Hi vaig començar amb 14 anys, perquè en aquell temps ja et podien assegurar a aquella edat, i després vaig estar també a la piscina, endreçant gandules i tovalloles dels hostes, o al restaurant.” Havent fet la mili, com que parlava idiomes, va accedir a la recepció, que va acabar dirigint una temporada després d’haver cursat estudis de turisme. A inicis dels vuitanta, com molts altres, va marxar quan l’establiment va deixar de funcionar tot l’any. Ensesa Gubert l’havia mantingut obert 365 dies a l’any des dels inicis, tot i ser deficitari en temporada baixa. Va morir el 1981 i l’activitat econòmica dels altres negocis, com ara els Químics de Girona, ja no donava per compensar dèficits. I l’equip necessitava seguir cobrant dotze mesos a l’any.
Una bona escola
Tots, però, porten el seu pas per La Gavina “al cor”. En uns temps en què l’oferta formativa reglada era escassa, l’hostal era una opció cobejada pels aprenents. Molts dels que en van marxar van acabar promocionant-se: de cap de cambrers a maître, o de les cuines i la recepció a dirigir restaurants o hotels en altres indrets.
Entre els antics operaris, diferents perfils, com ara el del restaurador del valuós mobiliari que decora les habitacions de l’hotel, Francisco Pérez, que s’hi va quedar tot l’any després que els Ensesa valoressin la bona mà per bastir la suite reial, i conegut popularment com l’“envernissador”. O el del personal de planta i la planxadora Rosa Batlle, que va haver de preparar la roba per a centenars de clients, entre els quals el vertigen afegit de noms com ara Montserrat Caballé o Robert De Niro.
En l’evolució del complex, dos dels més veterans, Quimet Oriol, que hi va entrar el 1956 i s’hi va jubilar el 2002 havent assolit la categoria de xef, i Pere Moreno, que també s’hi va estar en dos períodes del 1953 fins al 2001. Plegats recordaven l’evolució de la cuina, que als inicis funcionava amb 500 quilos diaris de carbó que s’havia d’anar reposant, passant pel fuel i el gas, abans de l’arribada de les plaques d’inducció. I de la carta, dels tocs afrancesats i la disciplina fèrria dels primers anys, cap a una combinació de receptes catalanes i internacionals, prèvies a la cuina d’autor d’avui. A la recepció, Moliné rememorava que tancaven la facturació d’estades i extres mentalment, sense calculadores, però altres fets quotidians, com ara cobrar amb targeta de crèdit, que feia necessari trucar al banc, a Madrid o a l’estranger, i esperar fins a mitja hora per cursar l’operació.
Anècdotes incomptables i al calaix
D’anècdotes de la interacció entre els treballadors i clients no en faltarien. Però Domingo Cañabate, que s’hi va estar de conserge del 1967 fins al 1984, recordava la màxima de “veure, sentir i callar”. La proximitat amb l’espai íntim de les habitacions, on molts encara associen de memòria –quaranta anys després– número, mobiliari i client que les demanava, era un moment arriscat. Picar a la porta era la màxima, però un dels assistents rememorava que després d’haver-hi insistit sense resposta, va obrir amb la clau mestra i es va trobar una famosa vip despullada involuntàriament. Pel seu racó de treball, la cocteleria, un dels que més secrets guardava era l’històric bàrman Mariano Grandes, com ara haver torejat amb una safata una Ava Gardner que li ho demanava amb alguna copa de més. Però ahir només li van poder retre homenatge, entre els altres excompanys traspassats, i donar per fet que s’havia endut moltes exclusives a la tomba.
Les propines i els obsequis sí que són encara inoblidables. En algun cas per excessives: una comtessa que repartia bitllets de fins a mil pessetes diàriament als anys setanta entre els treballadors. Però també rellotges Rolex, perfums o peces de roba, com a regals fets per directius d’empreses al final de l’estada. Entre les interioritats, també, que a Josep Ensesa i Gubert li agradava que els cambrers l’informessin del resultat del Barça a cau d’orella. I si era advers preferien no amoïnar-lo. Moliné diu que la suma de records garanteix prou material per a un llibre. De moment són feliços havent-se retrobat, eixamplant el cercle i compilant imatges que conserven d’aquells anys de jornades llargues i intenses però record dolç.
