Societat

“Dir que estan al carrer perquè volen fa molt mal”

L’Ajuntament del Prat és posat d’exemple per la diversitat de recursos de què disposa per fer acompanyament

Entre altres eines, el municipi té un equip de psiquiatra i infermera que visita les persones sense sostre al carrer

La història d’en Pablo, de com va passar de tenir llar i família a estar al carrer és ràpida, fulminant. “El setembre de 2023 vaig haver d’agafar la baixa per problemes de salut mental. Tenia una petita empresa de control de plagues i entre una cosa i l’altra vaig perdre els clients. A més a més, em vaig separar de la parella i no tenia enlloc on viure. Vaig estar uns mesos al carrer i després vaig aconseguir llogar un balcó, per 100 euros al mes. No tenia llit però em podia dutxar.” Segueix: “Quan em donin l’alta vull treballar, del que sigui.” En Pablo, que també té un fill amb qui parla per telèfon, fa dos mesos i mig que està en un pis d’inserció social de nou places al Prat de Llobregat. Té 44 anys. Al costat seu, l’Enrique. Ell té molts anys de carrer a l’esquena. “Abans de la covid ja vivia al carrer. La mare viu aquí amb dos germans meus. Jo també hi vivia, però el pis és d’un d’ells i no ens avenim, així que per evitar problemes vaig marxar.” Ha viscut en una barraca en un hort, en un banc, en una furgoneta. “No tenir sostre és el pitjor, evidentment. A partir d’aquí tot és dur, la soledat, la falta d’higiene...”

Segons l’últim recompte, tenen 80 persones que viuen al carrer. Què fan al Prat, que els posen d’exemple? Eva Cabanillas és la cap d’acollida i prestacions socials de l’Ajuntament. “Cal dir per endavant que tot i que actuem la dimensió del problema és de tal magnitud que, evidentment, no s’arriba a tothom.” La filosofia de fons: “El sensellarisme és una realitat i va en augment, però al voltant hi ha una concepció errònia de l’esforç. Dir que aquestes persones estan al carrer perquè volen fa molt de mal. Aquest discurs el fa molta gent i no és real. A part de tot, si totes aquestes persones diguessin explícitament que no volen viure al carrer no tenim els recursos suficients per treure’ls.” El discurs de “és culpa seva” permet que la societat i les institucions s’espolsin del damunt la responsabilitat. “Si estan així és perquè volen, que demanin ajuda.” Frase típica. Cabanillas respon: “No és així. De fet, és evident que algú que és al carrer de fa temps no va a buscar ajut.”

Anar a trobar-los

“Aquestes persones no han d’anar als serveis, des dels serveis hem d’anar a buscar-les.” Són els equips de carrer, sovint un mixt d’entitats del tercer sector, com poden ser Creu Roja i l’Ajuntament. Al Prat en diuen equip de proximitat. Estan preparats per prestar també atenció sanitària. “Tenen molt tocada la salut, a vegades necessiten cures al CAP i no hi van.” Els equips han fet fins i tot anàlisis de sang al carrer. “Són persones que ja no tenen la capacitat de dirigir-se a cap servei, ni sanitari ni social.”

La varietat de recursos és bàsica, justament perquè la casuística és gran. Tenen, per exemple, un servei d’atenció diürna. Atén 157 persones. N’hi ha que són del grup que dorm al carrer, altres probablement viuen en un infrahabitatge. Hi ha persones que viuen en habitacions però no poden utilitzar cuina. Poden dutxar-se, rentar roba –i agafar-ne–, hi ha una infermera i un equip multidisciplinari, que intenta ajudar-los en diferents aspectes. No hi ha menjador social, però sí microones i es poden fer entrepans. I tenen companyia. També reben persones del barraquisme. “Estem a prop de Mercabarna. Hi ha gent que hi treballa i ve a dutxar-se, rentar roba, per exemple, perquè viu en alguna barraca. Treballen però no els arriba per llogar una habitació.” D’altra banda, al Prat no hi ha alberg però sí solucions d’emergència, expliquen.

Un cop al mes es troba la xarxa de proximitat. Hi és present tothom que interactua amb les persones en situació de carrer: servei d’atenció diürna, de salut mental, Creu Roja, policia local, salut pública, serveis socials, agents de convivència ciutadana. Abans de cada trobada es decideix de qui es vol parlar: en Juan, en José... “Aquest treball en xarxa ha estat un punt d’inflexió en la qualitat de l’atenció.” Com ho és el suport dels professionals de salut mental. Hi ha un equip de psiquiatra i infermera que els veu in situ. “Això no passa pràcticament enlloc. Valoren si s’ha d’ingressar algú, la medicació, tot.” Tota acció té impacte en ells i en tota la comunitat.

L’objectiu és l’autonomia. “És l’aposta del Prat. I és clar, acompanyar. Per això vam començar amb el housing first. Són dos pisos del parc públic, petits, d’una habitació.” Encara no fa dos anys. En un hi viu un home amb vint anys al carrer. En l’altre una dona en una situació extrema. Paguen un lloguer ajustat als ingressos i hi ha un mínim acompanyament, per aprendre allò bàsic: com es fa la compra?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Un nou sistema per suplir les mamografies, a prova a Vall d'Hebron

Barcelona

L’autisme en positiu

Girona

Ja són 200 estudiants excel·lents amb pocs recursos econòmics els qui accedeixen a la universitat amb les beques de grau de la Fundació “la Caixa”

SOCIETAT

En favor de Caterina, acusada de bruixeria

Barcelona

Comencen les obres del primer cohabitatge cooperatiu per a gent gran

SANT FELIU DE GUÍXOLS
Societat

Mor l’empresari mallorquí Rafael Moyà

SERVEIS

Salut aixeca les restriccions a Vallirana per l’episodi de terbolesa de l’aigua

Vallirana
Societat

Mor Jaume Torras, historiador referent de l’origen de la industrialització

SOCIETAT

Sancionen TMB per infringir la llei en els plans d’igualtat i els protocols d’assetjament

Barcelona