Medi ambient

“Agafeu-los, si us plau, estan malalts”

Vilopriu va donar nom a un desastre que hi ha qui sosté que va començar a Camallera

Els veïns explicaven ahir per enèsim cop una experiència nefasta i hi havia qui clamava perquè es trobés el responsable, donant ja per fet que era provocat

“A mi ja m'agradariapensar que ha estat provocat per una burilla”, deia un veí, fart de focs intencionats

Vilopriu tenia ahir al matí un aspecte estrany. Es veia poca gent pels carrers i la poca que hi havia s'interessava pels veïns. Vilopriu no era ahir un poble amb càrrecs de consciència, era un poble solidari amb aquells que estaven passant-ho més magre que ells, sense que això impedís pensar en veu alta “aquest cop hem tingut prou sort”. A mig matí coincidien al carrer Nou l'Àngel, la Carmen, l'Anna, en Miquel i la Pepa. Es preguntaven els uns als altre com els havia anat. La conversa, amb l'orella tafanera del periodista que passava per allà, s'encaminava cap a la necessitat d'explicar cadascú la seva experiència. Tot plegat es feia com si no fos la primera vegada que tenien una trobada d'aquest tipus.

El toc de veterania arribava ben aviat quan un aixecava la vista i alliçonava els contertulians. I tot mirant al cel deixava anar: “Aquests són els bons: perquè fan feina; són els canadencs.” Es referien a l'avió bombarder que sobrevolava la població per si era necessari abocar aigua damunt una columna de foc que s'havia dibuixat al cel massa a prop. No hi ha dubte que era el comentari de qualitat, el subratllat de qui coneix la situació.

En poca estona es repassa el capvespre de dilluns. “Semblava que al mig del poble no calia que ens fessin fora. Però vam haver de marxar.” Amb raó o sense, ningú exposava que la rapidesa de bombers i mossos no hagués estat l'adequada.

En cap titular periodístic de dimarts ningú no va dubtar que el foc s'hagués engendrat a Vilopriu. El hashtag creat era #focVilopriu i l'inici de les flames era atribuït a territori vilopriuenc. Tant se val. Ahir al poble dels focs es va sentir i no pas només una sola vegada que el foc havia començat a Camallera. En la tertúlia exprés del carrer Nou també va aparèixer el tema. Un tertulià o tertuliana, ara no ho recordo, ho va esmentar. La resposta va ser prou contundent. “Ja pots comptar. No era a Camallera, no. Era a Vilopriu.”

La xerrada va desembocar en un atac de sinceritat, obviant –o no– que hi havia una orella xafardera. Era una cura analgèsica de sinceritat. Tampoc recordo qui ho va dir, tot i que és ben cert que ho vaig sentir. La frase és contundent: “Tots sabem qui són. Però no els acaben d'agafar. Agafeu-los, si us plau. Estan malalts, pobrets. Ho cremen tot.” A Vilopriu ahir era el dia del “ja ho trobava jo estrany”. Qui més qui menys trobava estrany que passessin una temporada de focs sense tenir-ne un amb el nom propi. La tertúlia es desprogramava amb la mateixa rapidesa que s'havia convocat.

El nouvingut del carrer Nord

En Jofre Sebastià és un “nouvingut” a Vilopriu, un dels veïns del carrer Nord que va ser evacuat cuita-corrents dilluns al capvespre. “Els mossos van actuar molt de pressa. Abans de les set ens picaven a les portes i ens deien que féssim via a marxar perquè el foc venia corrents.” En Jofre ja fa anys que es va establir al poble, on viu amb la seva parella i tres fills. La seva condició de foraster diu que l'habilita per dir les coses com, ell dóna a entendre, un nascut a Vilopriu no podria explicar. “Sóc fill de Barcelona i penso que per això puc dir les coses sense tenir pèls a la llengua.”

El jove no té cap problema per fer-me entrar a casa i descriure'm la sensació que havia tingut hores abans. Acompanyats de l'oca que vigila la casa, ensenya per on va córrer el foc el vespre abans. Amb el dit, assenyala la pineda on va veure sortir el foc: “Aquest foc es va encendre allà mateix on va cremar aquell que van atribuir al tal Vilopriu”. També ho descrivia amb extremada claredat. “Avui sembla que no va passar res, però ahir acollonia.”

Experimentat com els tertulians que l'havien fet petar un pèl més amunt de casa seva una estona abans, en Jofre se'n fotia, rescatant la ironia del sac de la por. “Aquí a Vilopriu som uns bons cristians. Estem acostumats a parar la galta.” Com a paradigma, m'atreveixo a dir que de bona part del poble, el veí del carrer Nord explicava com n'estan de farts de la mala fe dels pistolers del foc. “A mi ja m'agradaria pensar que ha estat provocat per una burilla”, arribava a dir.

La seva percepció de la realitat més immediata té una constant, el foc. “Des dels 14 anys que sóc a Vilopriu, cada estiu n'hem tingut, de focs. Aquest era el primer, dels que recordi, que no n'havíem tingut cap. Ho vaig pensar massa aviat.” La seva estadística desmunta qualsevol recompte periodístic meticulós. “He perdut el compte. Cada cop que veig un article dient els focs que s'han encès a Vilopriu recordo totes les bales de palla que han cremat i no s'han comptat com a foc.”

Vilopriu va viure ahir una jornada de reflexió. Què hauria pogut ser i no va passar. Aquells que opinaven coincidien: estan tips de focs. La paraula piròman no s'atrevia a l'articular-la ningú.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Pedagogia per a un busseig més sostenible al litoral

L’ESTARTIT

La CUP insta ERC a buidar i restaurar Vacamorta

cruïlles

Denuncien una altra tala d’arbres a la Fosca

PALAMÓS
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Cel serè o poc ennuvolat fins a mig dia

Barcelona

Normalitzada la circulació de trens entre Gavà i el Prat de Llobregat

Barcelona

La petjada humana en el medi

girona

Primer pas en ferm per construir habitatges de protecció oficial a Girona

Girona

Salut reobre el CAP de Salt que va quedar inundat

Salt

Ilsa comença les proves del seu primer TAV

barcelona