Plàstics a pagès, tema pendent

El temporal Glòria ha estat devastador en molts sentits i en molts indrets del país, però també ens ha donat algunes lliçons i ens ha ensenyat no poques vergonyes. Una d’elles és el paisatge dantesc que hem observat en molts dels rius i de les rieres que solquen les planes agrícoles de l’interior del país, plenes a vessar de plàstics a les seves ribes, talment l’escenografia d’una pel·lícula de ciència-ficció. Quan el nivell de l’aigua ha baixat, ha emergit un paisatge-escombraries que la major part dels ciutadans que el contemplen no saben d’on prové. Nosaltres sí que ho sabem, i aquí ho denunciem: en última instància, prové de la incompetència i la desídia de l’Agència de Residus de Catalunya i del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.

Ells són els dos principals responsables de no haver trobat fa temps una solució per a la recollida i reciclatge de l’embalatge de plàstic de les bales de farratge que en els darrers anys s’han generalitzat i estès arreu del país. Per les seves especials característiques, aquest plàstic no pot anar a parar al contenidor groc, tal com fem habitualment amb els plàstics d’ús quotidià i casolà. Necessiten una recollida selectiva pròpia... que ningú fa.

L’Agència de Residus de Catalunya se’n desentén i el Departament d’Agricultura –el responsable de l’activitat agrària del país– mira cap a una altra banda. Uns i altres deixen sols el pagès i el petit municipi davant d’un repte colossal que, evidentment, els supera, i és aquí on entra en joc la casuística. Alguns pagesos, conscients de la seva responsabilitat ètica cap al medi ambient (del qual, al cap i a la fi, depenen), apilonen aquests plàstics sota un cobert a l’espera que algú els indiqui què n’han de fer; d’altres, matussers i mancats d’escrúpols, senzillament els llancen i els escampen arreu. I els ajuntaments d’aquests petits municipis (que, recordem-ho, la majoria són micropobles que estan gestionant la major part del territori del país) fan el que poden: els més actius i conscienciats intenten inculcar bones pràctiques als pagesos del seu terme, i els que són una mica menys proactius es limiten a demanar ajut a una administració superior de la qual reben poca cosa més que excuses de mal pagador.

Aquest panorama no és propi d’un país que es vol culte i civilitzat ni d’un govern que el 14 de maig de 2019 declarava l’emergència climàtica amb un primer punt que deia així: “El govern es compromet a adoptar les mesures de simplificació administrativa necessàries per eliminar els obstacles que puguin posar en perill l’assoliment dels objectius en matèria de mitigació del canvi climàtic i de transició energètica.” On són aquestes mesures en el cas que ara ens ocupa? S’ha preocupat aquest govern per obligar els fabricants d’aquests plàstics a substituir-los per materials biodegradables i no contaminants a preus assequibles? A l’espera d’una normativa com aquesta que clama al cel, com pot ser que es deixi a la intempèrie (mai més ben dit) el pagès i el petit municipi? Si la nostra administració és incapaç de solucionar un problema menor com aquest (però amb un gran impacte ambiental i paisatgístic), difícilment podrà afrontar amb garanties d’èxit els reptes que tenim al davant en aquesta ineludible fase de mitigació del canvi climàtic i de transició energètica. Excepte que tot plegat no sigui una cortina de fum, és clar.