[D]
0
3 abril 2010 2.00 h

NEMESI SOLÀ

ACTIVISTA CULTURAL

«Vull el dret que mereix el meu poble»

Nascut a Barcelona el 1929, i encara que va ser escolar de Montserrat des de l'abril de 1939 al 1943, els seus estudis van anar coixos per culpa del trasbals de la guerra, que el va portar, amb la seva família, a refugiar-se a Santa Coloma de Farners després del primer bombardeig a Barcelona. Posteriorment van estar a Moià, on va veure acabar una guerra que el va marcar en viure coses «d'aquelles que fan impacte i que ja no te n'oblides mai més», recorda. Als catorze anys començava l'ofici de flequer i pastisser, al costat del seu pare, i el 1987 s'establia a Sant Pere Pescador, a l'Alt Empordà.
Vostè diu que és una persona sense estudis, però de plena convicció catalana. Amb tot, en els ambients culturals, precisament, està molt ben considerat per la seva manera de fer i per la seva manera de pensar de país. Ja de quan va fer un escrit de sentit patriòtic, de lloança a la resistència del 1714, quan era escolar allà a Montserrat. Com s'ho ha pogut manegar, treballant de flequer i pastisser, per dedicar temps a fer país?
–«Tot i que el pare volia que continués estudiant i seguís la música, em quedava adormit estudiant, ja que en començar a treballar de matinada i no tenir hora de plegar, no ho podia aguantar. Per això em vaig dedicar de ple a l'ofici i feia el que bonament podia amb la colla, traient-me hores de dormir. Primer vam ser colles que sortíem d'excursió i ens agafàvem a les manifestacions de cultura popular. Que en aquell llavors va començar la sardana i una mica el cant coral. Li he de dir que les meves dedicacions més fortes que he tingut, bàsicament han sigut la cultura popular, el civisme i l'escoltisme. Que era, és clar, una cosa cívica. I convicció cristiana, completament. Amb la colla vam fer moltes coses de risc.»
–Quines coses de risc?
–«Doncs ens carregàvem de responsabilitats, com fer passar gent la frontera. Pensi que a mitjans de 1940 ja anàvem a Andorra a buscar informació que aquí no es publicava, i llavors ho fèiem arribar a més gent. En aquell llavors, en Jordi Pujol ens donava uns llibres redactats per ell, coses mecanografiades, que també ho fèiem arribar a la gent. Procuràvem reunir-nos en algun bar de Barcelona que hi hagués un entresolat, per poder veure qui entrava i, per si de cas, tenir temps de canviar de conversa.»
–A Jordi Pujol ja se'l veia un líder?
–«Sí. Llàstima que podria ser més líder del que és. Li ha faltat risc, li ha faltat risc... I permeti'm que ho deixi així.»
–Anem repassant... Va ser un impulsor en la recuperació del Fossar de les Moreres...
– «Sí, i vam patir molt. Us en diré una de molt gruixuda: quan el tiraven a terra, nosaltres anàvem a veure el síndic de greuges, en Frederic Rahola, per dir-li el que estava passant. Tot i la insistència i gestions, no hi va haver res a fer. Llavors, en veure que ja estava a terra, vam intentar que, almenys, es salvessin les pedres, i el síndic va aconseguir que es retolessin. Però les pedres es van perdre totes. I es van perdre totes perquè els que van defensar les pedres del pont de Molins de Rei (el pont de Carles III destruït per les riuades de 1971) fent-les numerar en temps de la dictadura i sent molts d'ells de línia franquista, van fer desaparèixer després les del Fossar de les Moreres. Ens van dir que havien anat a la Sagrada Família, però allà no hi van entrar mai, perquè eren unes pedres de Montjuïc que no servien per a l'obra de Gaudí.»
–I on van anar a parar?
–«És molt desagradable, s'han venut per a segona residència.»
–Òmnium Cultural...
–«Va ser quan es va fundar l'entitat, que després també la van clausurar. Hi vaig treballar perquè, tal i com ja he dit, he estimat i practicat la cultura popular. I allí ens hi vam aixoplugar com a cultura popular. Hi vam formar el grup de tradicions i costums. Hi havia molta gent de vàlua independent.»
–Serra d'Or, la Flama del Canigó, recuperació d'autors de pensament català... És molta la feina feta i encara, als seus 81 anys, continua treballant en silenci, com a persona discreta que és, per exemple, en el 65è aniversari de l'apel·lació catalana a l'ONU. Què pretén?
–«Recuperar coses que, incomprensiblement, s'han perdut o ens han pres. He ajudat a recuperar-ne moltes. Una de ben curiosa: he trobat els coberts de plata del president Macià als encants. El que vull és el dret que mereix i correspondria al meu poble. L'origen que no sigui així, és un real decreto de conquista, no és res més. Hi ha una màxima, que és vàlida en el terreny de la gent que no té conviccions religioses i de la que en té, i és que la veritat ens farà lliures. Perquè buscar la veritat és una cosa que reconforta. Compleixo amb la meva consciència.»
–A base de pencar molt, oi?
–«Bàsicament és l'esperit que tenia i, les coses com siguin, he tingut salut que m'ho ha permès.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a