Amb la navalla preparada

La navalla de barber deixa ben clara la perspectiva sanguinària del musical Sweeney Todd. Un barber que ha caigut en desgràcia per l'enveja d'un jutge corrupte pateix quinze anys d'exili. Tot i que la condemna és de per vida, ell decideix tornar amb el nom canviat i amb una idea fixa al cap: recuperar la família i venjar-se de la mala jugada. Quan arriba, l'informen que la dona es va suïcidar i que la filla, una noia atractiva ara ja de quinze anys, viu sota el domini del jutge, que ha esperat que creixés per poder-s'hi casar. També ha esperat Mrs. Lovett el retorn d'aquell barber ingenu que va caure en un parany pel fet de ser confiat. Finalment, Mario Gas ha demostrat que feia temps que duia la navalla esmolada. Com Sweeney Todd. Des de divendres es pot veure aquest musical, mític en la cartellera del gènere a Barcelona des que es va estrenar el 1995. Saber esperar i estar preparat, dues conductes que coincideixen en la peça de Francis Weber i la producció del director.

Mario Gas ha intentat mantenir el màxim d'actors del repartiment original. Aquest grapat d'anys en què l'escenografia ha descansat en un magatzem de Madrid han anat bé a Vicky Peña i Joan Crosas. L'edat els ha donat un físic que fa més convincent la seva interpretació. També han après en picardia, i són més cínics i no tenen por, en les escenes d'insinuacions, d'agradar al públic. La mecànica del muntatge funciona com un rellotge. Probablement sagnen millor. Els efectes especials es modernitzen per a tot. Els personatges anònims (i no tant) que passen per la barberia i són afaitats de franc. L'única contrapartida, prou contundent, és que el seu cos passarà a ser ingredient per a uns reclamats pastissos de carn. Els més bons d'un Londres on ja han desaparegut els gats a causa de l'ànsia gastronòmica dels ciutadans.

El musical roda veloçment en la segona part. En la primera, la insistència dels cants romàntics entre un jove mariner i la filla ennueguen el ritme de la peça. Però és el que marca el guió. El cinisme divertit de la parella adulta, així com del jutge i del seu secretari, no té la millor resposta per part dels personatges més joves.

La interpretació vocal és més que correcta. I els personatges que pateixen per arribar a alguna nota ho corregeixen amb una interpretació lúcida. Tot i l'omnipresència de la partitura (per moments reiterativa), el musical aconsegueix desmarcar-se dels tòpics i oferir una dramatúrgia amb uns personatges principals irònics i alhora tràgics. El cor acomboia, en realitat, la tragèdia tan còmica vista pels ulls d'uns espectadors que riuen en cada baixada pel tobogan del client del barber i alhora s'estremeixen pels cops de fuet i de patiment moral d'un jutge que no pot reprimir una actitud que ell no pot aprovar.