Eduard Estivill: “Els nens han de conviure amb el fracàs i la dificultat”

El doctor Eduard Estivill ha agafat afició a això de fer guies adreçades a pares. L'avala l'èxit d'experiències anteriors, que va iniciar amb A dormir, convertit ja en tot un clàssic. Amb els seus llibres –escrits sempre amb altres col·laboradors–, desenes de pares han ensenyat els seus fills a dormir, a menjar, a jugar... Ara, juntament amb el pediatre Gonzalo Pin, Estivill presenta la seva darrera incursió en el món editorial: Pediatria amb seny (Rosa dels Vents i Plaza & Janés, en castellà), una ambiciosa guia sobre la cura i l'educació dels fills.

Per què Pediatria amb seny? Cal més sentit comú a l'hora de criar els fills?

Precisament, el títol és un homenatge als pares d'avui dia, que són millors que els anteriors. No perquè s'estimin més els fills, sinó perquè, amb molt menys temps, sobretot les mares, volen fer-ho millor. Tenen seny, però de vegades els manca informació sobre el que necessita un nen, des que neix fins als divuit anys.

I per això els calen guies: de l'embaràs, per fer dormir els nens, per educar-los... Les generacions anteriors no necessitaven tot això. Tan complicat és pujar un fill?

Si hi ha guies al mercat és perquè hi ha demanda. Les mares abans tenien cinc fills i sabien distingir entre diferents tipus de mocs i de tos. Això ho donava l'experiència. Ara els pares tenen només un fill, però ho volen fer més bé i informar-se. Amb tot, hi ha poques guies sobre educació i salut com aquesta, que es basin només en conceptes científics.

Més enllà dels continguts de tipus
sanitari, el llibre dedica una part
fonamental a l'educació.

La primera part tracta el desenvolupament motriu i psicològic del nen per grups d'edat. Expliquem totes les adquisicions físiques i psicològiques que ha de fer un nano al llarg del seu desenvolupament i totes les cures que necessita per créixer de forma adequada. Això també inclou els hàbits alimentaris, higiènics o de comportament. Els nens han de ser educats pels pares. A l'escola han d'aprendre coneixements, però el respecte i els valors els han d'ensenyar el pare i la mare.

Amb tot, adreceu el llibre també als avis, que sovint passen més hores amb els nens que els mateixos pares.

En aquests casos, els avis també necessiten guies com aquesta per coincidir amb
el que fan els pares. Abans els avis feien d'avis. Veien els néts un cop per setmana
i els consentien. Això estava molt bé,
però ara molts nanos estan amb els avis cada dia. Si la mare intenta ensenyar el nen a dormir i a menjar bé però després
ve l'àvia i ho fa tot al revés, aquest nen
estarà despistat i insegur. Els nens
necessiten normes continuades.

La immensa majoria dels nens d'avui dia estan molt controlats des del punt de vista de la salut física. Caldria cuidar una mica més la salut emocional?

Sí, sobretot perquè ara és molt fàcil que els nens ho tinguin tot. Els nostres avis estaven educats en la frustració i la carència, però ara hi ha nens de set anys que arriba el dia de Reis i tenen dotze regals. No fan cas de cap i l'únic que els agrada és obrir els paquets. La responsabilitat és nostra. La salut emocional s'ha de cuidar molt més, però cal tenir les coses molt clares. Això es veu molt amb les noves tecnologies, que, en principi, dins de la formació d'un nen, no són ni bones ni dolentes. Depèn de per què les faci servir. Que un nen domini l'ordinador és magnífic, però sempre amb un temps limitat, perquè aquesta activitat pot cancel·lar una part molt important de la formació, com ara la comunicació verbal i física. Avui pots veure nens de set i vuit anys asseguts al parc, tots ben quiets i ben polits, amb la seva consola. Abans els veies corrent darrere la pilota, bruts de dalt a baix, amb quatre rascades
i feliços. Les pantalles no són dolentes,
però els pares han d'ordenar-ne l'ús.

Els nens necessiten més dosis
de frustració?

Avui dia és molt fàcil aconseguir-ho tot,
sobretot perquè els pares passen poc temps amb els nens... Però el nen ha d'aprendre a conviure amb les dificultats per aconseguir les coses. El món és això. L'èxit és puntual. El més habitual és fracassar. El que val és l'esforç cap a l'èxit i hem d'estar molt acostumats a perdre.

Un nen que des de ben petit fa rebequeries ho fa per caràcter o ha arribat fins aquí per alguna altra raó?

El nen és una pàgina en blanc quan
neix. Hi ha un caràcter darrere, una
tendència a ser tranquil, obedient, inquiet... Però allò que escrivim en aquella pàgina, les normes, els hàbits, l'educació, el respecte..., ho escrivim nosaltres, els pares. Molta gent s'escuda en el caràcter dels nens per no fer bé les coses. Quan veiem un nen de quatre anys en un restaurant que s'asseu a taula i està menjant tranquil·lament, sovint pensem: “Quina sort per als pares, que bé que es porta.” Però, en realitat, la sort és del nen, per tenir aquells pares, que li han ensenyat això. Davant de nens maleducats, que criden i que no seuen a taula, només cal mirar els pares i veure quines ordres els donen, com els transmeten
les coses i quin to utilitzen.

Potser molts pares també se senten insegurs. Per exemple, si el nen té
algun símptoma de malaltia, de
seguida van al metge. S'ha perdut
la transmissió de coneixements que feia possible la cura a casa?

Totalment. I la raó és el desconeixement
i la inseguretat. Els nens són molt resistents, però els pares sovint no tenen
informació per decidir i, davant del
dubte, de seguida utilitzen els serveis
sanitaris, quan podrien fer moltíssimes coses a casa i, de passada, s'estalviarien l'angoixa. Els pares són bons pares,
però, de vegades, són insegurs per
manca d'informació. Una mare es pot
angoixar moltíssim si no sap què ha de fer davant d'una febre de 40º.

Al seu llibre podrà trobar-hi
solucions?

Entre d'altres coses, li expliquem que
el primer que s'ha de fer davant d'una
febre de 40º és posar el nen a la banyera. Només el fet de saber què s'ha de fer
en aquesta situació ja tranquil·litza.
Després, si la febre persisteix, un antitèrmic i, a partir d'aquí, veure si cal anar
al pediatre o no. A la darrera part del
llibre, hem inclòs una llarga llista de
malalties, des de les més senzilles, com ara un refredat o un cop, fins a una
meningitis. Descrivim breument la malaltia i exposem què poden fer els pares
a casa, que sovint és molt. Un pare que
té cinc fills sap si una tos és important
o no, però el que només en té un s'angoixa. Després, expliquem quins símptomes justifiquen anar al pediatre.

De vegades, no és estrany que els pares estiguin confosos. Per exemple, mentre que el pediatre recomana antitèrmics per a la febre, hi ha metges que en reneguen i que mantenen que la febre és un mecanisme de defensa que no s'hauria d'emmascarar...

Pocs pediatres diran que una febre de 40º és una cosa bona. Una altra cosa és que el nen tingui 37,3º. Llavors no cal inflar-lo d'antitèrmics, el podem posar a la banyera i de forma més “natural” superarà el problema. La febre és un senyal que alguna cosa no funciona. La qüestió és saber què pot ser, si pot esperar i què cal fer. Fa anys, potser sí que s'abusava molt dels antitèrmics i dels antibiòtics, però ara és diferent. Els pediatres en general estem molt units quant a normes, per sobre d'altres opinions externes.

Els detractors del seu mètode per
ensenyar a dormir els nens formen part d'aquesta mateixa tendència,
diguem-ne més “natural”?

Els detractors només hi són a internet, al món científic no en tenim cap. Hi ha gent que opina diferent, però només són opinions. Des del món científic, ningú va en contra del que nosaltres expliquem. Perquè no oferim opinions personals,
sinó coneixement científic.

El cert és que el llibre A dormir té ferms defensors i ha salvat d'un atac de nervis molts pares. Quina ha estat la clau perquè el llibre es convertís
en un clàssic?

Que es basa en la ciència. Com a pediatre i especialista en medicina del son vaig aprendre moltes coses i, després, vam ser els primers a explicar-ho de forma fàcil. L'èxit no va venir pel màrqueting. De fet, el llibre va començar venent-se poquíssim i van ser les mares i pares qui el van anar recomanant. Però la base del llibre és el coneixement científic explicat de forma entenedora. Per això funciona.

Amb tot, hi ha nens que dormen bé sense necessitat d'aplicar mètodes...

És veritat. Un 70% dels nens no necessiten cap ajuda. El nostre cervell té un
rellotge biològic. Quan naixem, com
totes les estructures cerebrals d'un
nadó, aquest rellotge és immadur i no funciona en cicles de 24 hores, sinó a trossets. Per això els nadons dormen i
es desperten contínuament. En els primers sis mesos, aquest rellotge madura
i als set mesos ja ho ha fet prou perquè
el nen dormi seguit a la nit i faci tres migdiades durant el dia. Aquest desenvolupament és espontani en el 70% dels nens, però l'altre 30% tenen aquest rellotge
una mica gandul. Les normes i hàbits
que expliquem al llibre serveixen per
posar aquest rellotge a l'hora.

Què els diria als que consideren que el mètode és massa estricte i que pot generar pors i inseguretat al nen?

Això ho diuen els que no han llegit el llibre. El primer dia que portem el nen a la guarderia, sabem que plorarà potser sis hores seguides i, tot i així, l'hi deixem i no pensem que l'abandonem. No hi ha cap nen traumatitzat pel fet d'anar a la guarderia. Quan l'ensenyem a dormir, el posem al llit, li diem que ha de dormir, esperem un minut i tornem a entrar. És nomes un minut. Tampoc hi ha cap nen traumatitzat per aprendre a dormir.

Pel que fa als adults, cada cop hi ha més persones amb trastorns del son. És conseqüència de l'estrès?

N'és una causa. Hi ha moltes formes
de mal dormir que afecten gairebé el
30% de la població. El mal dormir és un símptoma, sempre hi ha una causa que
el provoca. Avui dia sabem que hi ha 40 causes diferents de mal dormir: des de prendre estimulants o drogues fins a
treballar en torns de nit o tenir dolor i malalties com ara depressió i ansietat. Una altra de les causes és l'acumulació d'estrès durant el dia, que impedeix desconnectar i que surti la son de forma natural. Aquesta és la causa que més ha
augmentat últimament i la solució no
poden ser les pastilles per dormir. Cal
un abordatge de normes i hàbits.