UDC, un partit històric i necessari
Ha estat vital per frenar el PP, però ara té el repte d'adequar-se al segle XXI, a la necessitat que Catalunya assoleixi la seva llibertat
En els entorns del sobiranisme, primordialment de les noves generacions, hi ha una manca d'informació sobre quina funció necessària fa avui UDC i la importància que aquest partit històric s'arrengleri com més aviat millor al costat de les forces totalment sobiranistes per aconseguir la plenitud nacional de Catalunya.
UDC ha estat i és important. No oblidem la seva història de servei i sacrifici pel país. No és un tòpic recordar l'afusellament per part del general Franco del seu màxim líder en temps de la República, Carrasco i Formiguera. Com tampoc no és menys important recordar que UDC va ser una de les úniques formacions polítiques que van mantenir estructures en la clandestinitat i que participaren activament en les diferents plataformes unitàries contra la dictadura. Jo puc donar-ne fe perquè vaig treballar colze a colze amb persones com Coll i Alentorn, Ferran Camps o Josep Antoni Codina. I sempre recordaré com vaig ajudar-los tècnicament a modernitzar la seva publicació Determini i altres d'unitàries que vam repartir profusament amb altres militants que en aquell moment eren a UDC, com Joan Vallvé.
Tot això passava abans que comencés l'etapa en què les regnes del partit les ha portat Josep Antoni Duran i Lleida, amb el qual he mantingut sempre excel·lents relacions, sabent cada un de nosaltres que la nostra forma i estratègia de construir Catalunya i el seu objectiu final eren diferents. Però ens vam trobar en contra de l'escissió d'Anton Canyelles i Miró Ardèvol, que van donar suport a Centristes UCD, i no oblido que Duran es va mantenir fidel a Coll i Alentorn i la sigla històrica d'UDC.
UDC ha hagut de navegar al costat d'una força majoritària encapçalada per un líder indiscutible i aclaparador com Jordi Pujol durant 23 anys, que donava poc joc no sols als seus entorns sinó a una força com UDC, que hi estava federada. Duran i Lleida, el seu estil, les seves maneres de fer, criticades per molts, van permetre i permeten ampliar la base de CiU amb sectors del món confessional, econòmic, financer i, per què no dir-ho, dels poderosos, que de no existir aquesta força política qui ens pot assegurar que ahir o avui no haurien reforçat opcions com la de Josep Piqué al Partit Popular, o en el seu moment històric la d'Adolfo Suárez. Es dirà que mai UDC s'ha presentat pel seu compte a unes eleccions i que mai no s'ha pogut mesurar la seva força real electoral. I és cert. Però per a un periodista d'orígens materns mallorquins és més fàcil entendre la funció d'UDC, perquè la seva inexistència fa que el PP pugui assolir la majoria.
No podem oblidar que CiU és plural i complexa, i que a més de la bona gent patriota majoritària a CDC i en una part d'UDC hi ha amplis sectors professionals, empresarials, financers i sectors confessionals no progressistes, repetim-ho una vegada més, que podrien posar en perill la majoria pràctica de CiU. Això ha estat així durant més de 30 anys. I Duran i Lleida, en les contradiccions d'un gran polític professional com és ell, ha aconseguit cobrir amb fermesa el seu espai, tenir la seva veu a la metròpoli i evitar que l'espai electoral del Partit Popular pugui arribar més enllà de la franja electoral que manté.
Però en el si d'UDC sempre hi ha hagut una part de la militància històrica amb l'ànima, mai tan ben dit, sobiranista, que ha callat per possibilisme i realisme durant molts anys, i després ha passat el mateix, en part, a CDC: allà la JNC i la UDC, la Unió de Joves, han sigut escoles de patriotes.
I és lògic, doncs, que en ple segle XXI i esgotades les mil i una propostes d'entesa amb Espanya avui l'olla de la militància d'UDC comenci a bullir, i que la irrupció de sectors històrics i les noves generacions de quadres procedents de la Unió de Joves vulguin tenir protagonisme i responsabilitat en l'esdevenidor d'UDC i de la llibertat de Catalunya.
Josep Antoni Duran i Lleida, amb mà de ferro, un equip fidel de col·laboradors i una gran majoria de la militància democratacristiana que li ha donat suport congrés rere congrés, té ara un repte important, adequar-se al segle XXI, a la necessitat que Catalunya assoleixi la seva llibertat veient que les formes federals i menys encara confederals són una entelèquia, per marejar la perdiu.
Per aquest motiu Josep Antoni Duran i Lleida, que fa més de 30 anys que porta les regnes d'UDC, ha de fer, juntament amb els seus estrets col·laboradors, un gran esforç per sumar, per evitar lluites fratricides i per ser conscient que la grandesa d'un gran líder passa per saber conduir l'estratègia que un dia haurà de generar la seva successió.
Jordi Pujol va tenir problemes, Josep Maria Cullell, Miquel Roca, etcètera, però va ser capaç de generar una alternativa al seu lideratge històric i fundacional. Potser hi podia haver tingut més importància el mateix Duran i Lleida, però la realitat és dura, i va emergir una persona nova, sense història, com Artur Mas, que avui té la gran responsabilitat de conduir Catalunya i la resta de la nació cap a un esdevenidor de sobirania, i potser el no tenir història serà important perquè pot aconseguir el protagonisme, la fermesa i la dignitat que necessitem, sense els entrebancs del passat.
És el moment, doncs, que Josep Antoni Duran i Lleida segueixi conduint els sectors més recelosos i acollonits del país a la seva sobirania, perquè el seu negoci, fins ara, ha estat Espanya i la seva dependència. Duran, però, no esperarà als 80 anys de Jordi Pujol per donar el tomb, i serà prou intel·ligent, no sols per pujar al carro de la sobirania, sinó per preparar una sòlida, plural i sobiranista successió.
