Paraules en silenci

Dimarts, una nit del mes de desembre. L'eixuga parabrisa rondina sobre els cristalls una melodia compassada. La pluja és un estol de llàgrimes sanglotant des de la fosca que s'empassa el cotxe en avançar. El cel, pegallós damunt l'horitzó moradenc que albires allà al fons, sembla l'esborrany d'una aquarel·la inacabada. Denis condueix amb eixa destresa que mostra quan agafa un vehicle i és que l'hi agrada força. Ací, com sempre, al teu costat, tot i que demà s'haurà d'alçar a les cinc de la matinada. Eixirà al carrer amb els llums de faroles gelades, per anar a un treball on fa mesos que no li paguen. Ha de ser espantosament trist, rabiüt, aixecar-se cada dia i fer el camí que has trepitjat al llarg de tants anys sabent que el teu esforç, eixe amb què et guanyes la vida, es transforma en una tasca inútil. Ja a l'entrada de la fàbrica, veurà el núvol vermell de la matinada quan emergeix des de la mar i ens engalipa, perquè hi creix i s'hi fa muntanya que empenta el sol, l'alça com un cabdell enrojolat.

En arribar al poble la pluja minva. La gent s'apressa pels carrers embeguts que aviat es queden deserts. Ràdio Pego és al costat del mercat, l'edifici forma un sostre protector, com un pati cobert. Mires el saguer degoteig de l'aigua endarrerida esmunyint-se per les façanes i canaleres. Una mena de boirim mullat envolta tres figures que acaben d'aparèixer sota el polsim que han deixat les despulles del plovisqueig. Vénen carregats d'instruments musicals, no sé com els músics poden dur a les mans tants atifells alhora. Hi semblen trencadissos, desemparats, una mica encongits, però el somriure, les pampallugues de la il·lusió que els empeny, calen foc a la nit destemprada i la calidesa dels éssers humans s'esbomba pel petit indret. Aquest grup s'anomena “Els Ovidi Twins”. Les seues creacions sonaran aquesta nit amb la teua poesia al programa “Paraules en silenci”, dirigit i presentat per Manel Arcos, periodista, escriptor, investigador d'Història i més coses. No el coneixies personalment, però saps de la gran labor que realitza al voltant de la Cultura. T'impressiona el seu físic grandiós, les cames llargues, les mans grans i xerraires, així i tot s'hi belluga amb força agilitat. Però, sobretot, el sents proper, humà i té una mirada oberta que t'infon confiança.

Els versos engeguen una vegada més la seua vida. La veu de Manel els du cap a la intimitat, els redescobreixes mentre s'acoblen amb el silenci, perquè des d'ell en brollaren un dia ja remot i és allí on hi esdevenen pura sensibilitat. És un goig deixar que una altra persona single per les pàgines de la teua “Illa retrobada”. Al cap se t'amuntega una amalgama de mots, de conceptes que voldries deixar-los anar en allau, però el temps que en tenim és massa migrat.

Davant per davant tens els tres peculiars trobadors, n'has vist molts improvisar cançons i saps que la màgia se'n produeix sempre pel corrent interior que els uneix, talment una conxorxa entre els donyets que suren pel ritme de la sang. Potser aquests sons, una mica desconcertants, no tenen massa a veure amb els teus poemes i això ho fa més captivant. T'ho estàs passant d'allò més bé, rialles sanes, una alegria que et dringa a dins i que ha foragitat qualsevol ferida que hagueres portat fins a aquest recer.

Després, en casa, tornes a capbussar-te en el silenci i rememores cada paraula que heu espargit reblida de somni i música. Estàs freturosa de reflectir-lo al dessobre del paper, que t'hi rage des de la petita memòria abans que tot s'esborre com s'esvaneix el món cada dia. Has agafat la llibreta, el bolígraf, restes muda enmig de l'eternitat. Esbatanes la consciència per acollir els instants que retornen per a poblar de bell nou un full de gebre.

Almussafes 16 desembre del 2013