Les dones del dimecres

És dimecres, un corriolet s'enlaira al ritme de la música, de la banda sonora pròpia de què disposen els dies. El vent esbrava les clarianes d'un cel que vespreja, elles travessen el brancal del seu habitatge i esdevenen guspira de llibertat. No són la tristesa enlluernada pel dolor inacabable, el quisso amarat de solitud que contempla fanals a la riba de la mar en regions estranyes, l'herbam ferotge, brocs escarits, una gleva d'argila, una tija d'aigua.

En rajar abril, la pulcritud del sol temperat s'esllenega i s'empega a la còrpora entravessant la gelor que els envans de la llar custodien. Hui les gavines han arribat força lluny, terra endins, algun enigma les corprèn envers el fondal, deu ser la flaire de la migrada independència que s'aproxima per la frontera dels canyars. És un procés que gairebé els passa desapercebut, a pleret el neguit s'allibera, el cossatge deixa de ser esclau de la consistència de la carn; ara podrien reguardejar l'orbe com la ploma empesa pel torb, descendir d'un tren en un paratge remot, desabillades, abandonar-ho tot entre els joncs endarrerits

La llum al capvespre és més duradora, elles vénen encara amb la claredat, ressegueixen el pont com un esguard resplendent que s'apodera del panorama, dels bastiments del tard. Ací dins res no les pot encalçar, fora s'esquitlla la dissort i se'n foragita capcota. Freturem els caus benèvols al llostre, quan l'horitzó no sap ben bé què fer amb la seua vermellor. Imane, la fada enriolada que tot just ara ha fet els vint anys, els seus ulls endrapen el món amb una riallada.

Eixerida com és, els fa de traductora. Vol fer vindre Hamuda al seu costat, el marit a qui tant troba a faltar, i ho diu amb un somriure trapella i alhora una mica dolgut. Maryan es troba malaguanyada al bell mig de la xerradissa, d'esma s'endu la mà al pit i a dintre li'n plora Agadir, extraviar-se en les seues pupil·les ombrívoles és demanar-nos quines contrades li dringuen al cor.

Fàtima, combativa, punyent, no du el mocador al cap, bruna i espurnejant, diu el que pensa sense entrebancs, sobretot en criticar la dictadura del seu país, no vol tornar-hi, ella és una dona que troba la fortalesa en l'alegria. Barreja de mots, diferents accepcions d'un mateix sentiment rebleixen l'espai. Hayati, vida meua, gayuni, els meus ulls, bellesa que cantusseja.

Nadia roman discreta, una dona ben plantada, amb una altivesa elegant, el seu somrís és franc, versemblant, de vegades un xic sorneguer i tot. Najat, tan jove, sota el mocador s'oculten uns cabells esplendorosos i exuberants; de tant en tant mussita una frase en la seua llengua, com si li calguera un sobtat retorn a les arrels. Ana les alliçona i cisella passes de forro amb una tonada taral·lejada. Natal és la ciutat que li prega el pensament, allà al Brasil, batega en la seua cadència, tot i així la mirada se li fa obaga en alguns moments, és el que ella anomena dolçament saudade.

Adriana, vinguda de Romania, aixoplugada en casa d' Anishoara, és força intel·ligent, el seu posat ho fa palès. Té un aire seré, el sentit del humor ben desenvolupat, com totes elles; sap anglès, àrab, espanyol..., entre ella i les dones àrabs hi ha una mena d'agermanament, la complicitat impera a les seues converses.

S'asseu com una col·legiala bellament assenyada, amb parsimònia diposita sobre la taula la llapissera, els diccionaris, la llibreta. Estan unides pel conhort que sempre sap traure el cap entre els enderrocs.

Quan les dones del dimecres dansen esparpellen per l'estança les dunes, l'ombra de les palmeres sinuoses; ens fan evocar un orient de llibre. Els cabells els suren a la besllum i els malucs els fremeixen embogits i voluptuosos. Deixen anar un espinguet avalotador sota la música d'un mòbil. Són les dones dels papers, les veiem trescar pels pobles i les ciutats sempre amb una carpeta, un feix de documents, sovint bastaixen el visatge del desencís. Però hui, ací, són senzillament elles i res més, que això ja és molt.

9 d'abril 2015