societat
agressions sexuals
Catalunya té 400 agressors sexuals condemnats a l'any
La majoria hauran d'estar en llibertat vigilada
El CGPJ desconeix quantes persones estan complint aquesta mesura de seguretat, implantada el 2010
El Departament de Justícia i els Mossos l'apliquen
Un total de 416 persones tenen una condemna ferma per haver comès un delicte contra la llibertat sexual a Catalunya, el 2015, un registre que gairebé es manté en els últims cinc anys, segons les últimes dades de l'Instituto Nacional de Estadística (INE). Per fer front a aquesta xacra, a finals del 2010 el govern espanyol va respondre amb una modificació del Codi Penal i va implantar la mesura de seguretat anomenada llibertat vigilada als condemnats per un delicte sexual de gravetat i de terrorisme. La llibertat vigilada es pot aplicar fins a un màxim de deu anys, i hi ha onze mesures que es poden ordenar.
La mesura de llibertat vigilada és imposada pel tribunal que jutja i s'aplica un cop s'ha complert la pena de presó. Cinc anys després d'implantar-se, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) admet a aquest diari que desconeix quants agressors sexuals a l'Estat espanyol estan complint actualment una mesura de llibertat vigilada.
A Catalunya, algunes mesures són aplicades pel Departament de Justícia, com ara derivar el penat a un centre terapèutic, i d'altres pels Mossos d'Esquadra, com controlar que el condemnat no s'acosti a la víctima. Cap dels dos organismes tampoc dóna dades. Tan sols precisen que és a partir de l'any 2013 quan comencen a rebre peticions d'aplicació d'aquestes mesures, per a les quals alguns professionals demanen que hi hagi un protocol de control i execució més clarificador.
Precisament, el 2013 és quan es va viure a Catalunya un episodi força tens, ja que la fiscalia va demanar una vigilància policial per a Alejandro Martínez Singul, conegut com el segon violador de l'Eixample, en acabar una condemna. Quan se'l va condemnar el 2009 per una reincidència, no estava en vigor la llibertat vigilada i els Mossos no podien fer una vigilància invasiva.
La llibertat vigilada estava pensada precisament per a casos com el de Martínez Singul i altres agressors sense rehabilitar. El Tribunal Suprem, però, el 2014 va aclarir, arran d'una sentència de l'Audiència de Barcelona, que la llibertat vigilada és “preceptiva” per a tots els condemnats a penes privatives de llibertat per un delicte sexual, sigui quina sigui la pena. És a dir, si la condemna és de dos anys i l'agressor no entra a la presó perquè no té antecedents, sí que ha de complir la llibertat vigilada. Són mesures similars a les que el jutjat instructor aplica com a mesures cautelars, o a les del tribunal que fixa la condemna.
En la nova reforma del Codi Penal, en vigor des del juliol del 2015, el legislador amplia els delictes en què es pot aplicar la mesura de llibertat vigilada a la violència física i psíquica en els delictes de violència de gènere i domèstica.
Populisme punitiu
Hi ha experts que critiquen la llibertat vigilada i la qualifiquen de “populisme punitiu”. Un d'ells és el catedràtic de dret penal de la Universitat Autònoma de Madrid Agustín Jorge Barreiro, que, en una anàlisi sobre les mesures de seguretat, l'emmarca en “la polèmica i criticable tendència de la política penal contemporània ajustada al model del dret penal de la seguretat”. Una reacció que es dóna sovint quan el sistema falla, com en la recent agressió sexual d'un reclús en permís penitenciari, Tomás Pardo, a una dona a Igualada.
El penalista Jorge Navarro assenyala que la mesura de llibertat vigilada “és discutible, però té raó de ser”, en casos en què el condemnat no ha assolit la rehabilitació i “sempre que es compleixi amb garanties”. També defensa la mesura quan la persona no entra a la presó. “És una tutela de l'Estat, en règim de llibertat, en què la persona assumeix la seva responsabilitat del que ha fet a la víctima”, afirma Navarro.
Per a l'advocada Mireia Balaguer, especialista en dret penitenciari, la llibertat vigilada és “una eina adequada si l'aplicació es limita a casos en què la perillositat del condemnat es manté després d'acabar la pena”. Aposta per la mesura si es pot “reduir o treure”. Normalment, dos mesos abans d'acabar la condemna, el jutge de vigilància penitenciària, a partir dels informes de la junta de tractament de la presó, proposa al tribunal si el condemnat ha de complir la mesura o quina és la més escaient.
Balaguer assegura que en els casos de violència masclista “no hi ha raons jurídiques per aplicar la mesura” i que “en molts d'aquests casos és desproporcionada”.