Nació

Acabaré l'any fent un regal a l'amic invisible que són vostès, lectors: unes paraules de Joan Fuster que he trobat en l'article «Nacionalisme» del seu Diccionari per a ociosos. Fa així: «El Diccionari Aguiló registra una paraula diguem-ne precursora: ‘nacionista'. La documenta amb una frase procedent d'un llibrot titulat Lumen Domus (...) que diu: ‘Si los frares predicadors de Catalunya gozan (gosen) quexar-se y parlar ab lo degut zel de los de sa nació, al punt són tractats de nacionistas...' Per l'aire general de l'idioma, crec que podem situar la referència abans del XIX (...) Ni que només sigui del XVIII, el text –el mot: nacionista– resulta d'una precocitat important. Nacionista equival, amb una aproximació que contorba, a nacionalista. La particularitat notable és que els catalans apareguin acusats de nacionalistes molt abans que el nacionalisme aparegués sobre el mapa ideològic d'Europa (...) Heus aquí que en llengua catalana aquest derivat de nació –el sufix ista s'hi fa plenament significatiu– s'anticipa, n'estic segur, a totes les altres llengües europees. No puc donar cap garantia de la meva asseveració: és pura sospita. Però si em demostressin que m'equivoco quedaria parat. Perquè ben mirat, pocs pobles d'Europa estaven en condicions d'esdevenir nacionalistes com ho estava el nostre, abans que el nacionalisme sorgís com una doctrina i una decisió a principis del Vuit-cents, En aquest punt ens avancem a tothom. D'ençà l'edat mitjana som un poble provindencialment –excuseu-me l'adverbi– predestinat a una mena de vocació nacionalista implacable.»

Ho entendrà, el Tribunal Constitucional, en l'any que demà comença? Per si els seus membres troben l'argument fusterià sospitós o poc convincent, tinc un text que els tornarà bojos. És de Quevedo. En el mateix lloc on deia «Són los catalanes aborto monstruoso de la política» deia també referint-se a Catalunya: «Nación que se arma con delitos indignos de perdón.» Per bé o per mal, una nació.