En record de la Fina de Can Japic Petit

Fa uns dies, després de lluitar aferrissadament (com un gegant), ella i tots els seus, ens deixava la Fina, dona d’en Japic Petit. Una vegada més, ens colpia fortament una injustícia davant la qual no podem assenyalar culpable.

El dia 27 de juliol, amb una església parroquial de Llagostera plena a vessar, l’acomiadàvem amb una cerimònia litúrgica senzilla però molt ben preparada i molt emotiva, conduïda amb molta dignitat per l’amic rector, on, entre llàgrimes contingudes, el silenci, la música i la pregària ens recordaven constantment que acomiadàvem la dona forta de la Bíblia, esposa que sap estimar, mare responsable, àvia orgullosa de la neta, amiga propera que no et falla mai... tot mossegant-nos la protesta que ens fèiem interiorment, com la Marta de l’Evangeli: “Per què, Senyor...?” La fe ens pot il·luminar i enfortir en el dolor, certament, però en aquests moments és quan ens envaeix la nit fosca de la vida i de la fe, i agraïm molt el suport dels amics. Que emocionant quan els músics acomiadaven la cerimònia amb el cant “si em dius adeu, vull que el dia sigui net i clar”.

Estimats Josep, Laura, Carlota i tots, que guardem sempre la llum de l’estimació, de la fidelitat, de la fortalesa, del treball i de tantes coses de la Fina, que confiem que és feliç en l’Avui de Déu tot creient que allà on hi ha amor hi ha Déu i on hi ha Déu hi ha vida.

Carme i Pitu, gràcies pel vostre testimoni, els amics de debò sempre estan allà on han d’estar. Estimada i enyorada Fina, descansa en la pau del Senyor i a reveure.