Pla, Camus, Rodoreda

Dilluns passat va fer cinquanta anys, dia per dia, que morí Albert Camus. En feia tres que havia obtingut el Nobel de literatura i era escandalosament jove quan li estroncà la vida un accident d'automòbil, camí de París. A part de la magnífica novel·la La pesta, quan penso en Camus inevitablement penso en un altre personatge que seria (diguem-ho així) a les antípodes del Nobel francès: Josep Pla.

M'ho havia explicat dotzenes de vegades Josep Martinell, el gran amic de Pla que, entre els molts viatges que van fer junts, en feren un a París a finals dels anys quarantes, on van contactar un grup d'exiliats republicans, entre els quals hi havia la Rodoreda (li deien així), Obiols, Palau i Fabre i d'altres.

Aquests catalans es reunien tot sovint en un restaurant popular de la rue Lepic, i convidaven personalitats del món de les arts i les lletres a les sobretaules. Pla i Martinell van anar a tres o quatre sopars d'aquests («després de Pla haver-se assegurat qui pagava», deixava anar Martinell), però no van poder anar al d'Albert Camus. El mateix dia marxaven de París i havien quedat d'anar a visitar Paul Léautaud, gran admirat de Pla, aquell personatge que just abans de morir va exclamar: «Maintenant, foutez-moi la paix.» En Martinell, amb la seva habitual cara de murri, assegurava: «Aquest de Camus és el sopar que m'hauria agradat més, i potser m'hauria estalviat les enganxades que tenien Pla i la Rodoreda...» Aquella sobretaula diu que va ser memorable, tots els comensals esperaven que els parlés d'una novel·la que havia de sortir publicada, i Camus els parlà de la bomba atòmica, del silenci de Déu davant el sofriment dels innocents, dels crims de guerra del nazisme i de la solitud existencial de l'individu.