Eusebio, ets perseverança

La xafogor d’aquest final d’agost es va intensificar dimecres a l’hora de dinar quan vaig rebre la noticia que l’Eusebio havia mort en un accident de trànsit a la maleïda variant de Sant Daniel. Maleïda trampa viària. Ràpidament el cor se’m va accelerar, els ulls humitejar i el cap es va posar a encapsular les estones compartides amb ell. Per no perdre-les. En el meu cas, com en el de molta altra gent, els moments amb l’Eusebio són sinònim de Mas Ramada, el seu barri situat en allò que s’anomena Girona Est. Amb ell hem recorregut el barri, ens ha explicat cadascun dels detalls i les reivindicacions que tenen, hem fet tot i més perquè la passera sobre l’Onyar fos un espai transitable digne que ajudés a recosir la ciutat i donés entrada i sortida al barri amb el Parc Tecnològic i Montilivi i hem participat dels actes del Primer de Maig i de la festa major que ell sempre ha coorganitzat amb passió, responsabilitat i ganes. Nosaltres ho hem fet com a CUP, però l’Eusebio ho ha fet amb tothom qui ha mostrat tan sols un polsim d’interès pel barri. Un interès que, malauradament, no era gaire generalitzat. L’Eusebio és vida en estat pur i ara la mort ens l’ha furtat. L’Eusebio és perseverança, lluita i dignitat. És calma i fermesa. És sinceritat. És diàleg amb els veïns i veïnes del barri perquè expressin tot el que sentin. És coordinació amb la resta de barris per posar fi a aquesta Girona hipercentralitzada que oblida permanentment i sistemàtica la perifèria que no “emociona” els estàndards del capital. És, en definitiva, exemple d’activisme. Una formigueta que tan sols vol deixar un món millor. Perquè, a més a més, l’Eusebio no només reivindicava i compartia tot allò que passava al barri de Mas Ramada i als del voltant, sinó que feia i molt al seu barri cada dia. Recordo, per exemple, com explicava amb un somriure que des de feia un temps el projecte de futbol de base que impulsava al Sector estava servint per generar espais de convivència entre mainada de procedència molt diversa. L’Eusebio, doncs, també transforma des de l’educació. Educació en l’esport, en l’associacionisme i en la lluita social i política, pilars de qualsevol societat democràtica. I així ho va expressar en les jornades sobre Educació i Girona Est que vam organitzar com a CUP. Ell és paradigma que tot sembla impossible fins que passa. Sí, tot. I com que l’Eusebio sempre serà en el record de la ciutat i, especialment, dels activistes veïnals i de Mas Ramada, el millor que podrem fer per ell, a partir d’ara que ja no hi és, és que Girona deixi de mirar-se únicament el melic de la catedral i es comenci a vertebrar, de veritat i sense subterfugis, de fora cap a dins. I que ho fem mentre anem amb bici per tot el carrer del Carme. Aquest seria, sens dubte, el millor homenatge. Gràcies, Eusebio, el teu mestratge no se l’endurà el vent.