Les trobades i el mestres

Ens trobem a les vespres de la XXVa edició de la Trobada d'Escoles en Valencià, que enguany se celebraran per totes les comarques valencianes, i que esperen aplegar més de dues-centes mil persones.

La capacitat de convocatòria que en els darrers anys ha aconseguit el moviment Escola Valenciana en aquestes Trobades, i els fruits que donen, és potser el més profitós que li pot haver esdevingut al País Valencià; sobre tot pel que fa a la millora i consolidació de la nostra llengua.

La magnitud que suposa el muntatge de l'acte, amb els esforços personals, aportacions de mitjans, permisos, equipaments i el que ja sabeu la majoria, vull ara i ací, sense menysprear ningú i considerant el treball i esforç de tothom, destacar la tasca admirable i impagable dels mestres i de les mestres o si voleu amb termes actualitzats, del professorat valencià (a partir d'ara, els mestres).

Abans de les Trobades ells ja hi eren. La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià ja hi era. I més abans de l'esmentada Llei, ja hi havia escoles que ensenyaven en, valencià i el, valencià.

La primera noticia que tinc d'escoles en valencià a les comarques valencianes —disculpeu-me els d'Alacant i Castelló; no sé si hi havia cap experiència—, és la de l'escola «Tramuntana» que estava al Vedat de Torrent i que començà l'any 1969. Després vingueren altres i altres que m'estalvie de reportar-vos.

L'any 1983 es promulgà la Llei d'Ús i Ensenyament, mitjançant la qual es va introduir l'assignatura de Valencià a les escoles públiques. Tot seguit s'enllestiren les línies d'ensenyament en valencià que prompte agafaren volada i un merescut prestigi abastant així un considerable nombre de l'alumnat valencià que any rere any ha anat a més.

Però tornem al motiu de la reivindicació que com abans he dit, és el mestre i la mestra.

El mestre, aquest personatge incombustible que des de la seua plataforma laboral, lluita i milita honestament pel nostre País. Que és transmissor a més de la nostra llengua, de la història, cultura, música, de l'estima a la terra i que els conta als alumnes «com van esclafar un País» (Al Tall).

Els mestres que tants solcs de reviscolament nacional han obert, malgrat la migradesa i precarietat de mitjans que ben sovint han substituït amb imaginació, i fent feines que no els pertocaven.

Els mestres que sempre volien —i volen— esdevindre millors professionals, i que allà pels anys huitanta muntaven «L'Escola d'Estiu», on aprenien tècniques de renovació pedagògica i experiències pròpies de llur ofici. De segur que ara ho faran mitjançant altres procediments, lluitant i preparant-s'hi perquè el seu alumnat isca millor instruït que mai.

Els mestres valencians que estimen el nostre País i han encomanat a molts dels seus alumnes aquest desig de conèixer, de veure i viure les comarques valencianes. De saber d'on venim, on estem, i perquè estem com estem.

Els mestres que, maldant així en el seu ofici, han aconseguit acomboiar pares i mares d'alumnes a l'ensems que aquestos organitzats en AMPES, han vertebrat un moviment al llarg i ample de País Valencià. Aquest Moviment, que a hores d'ara convoca premis, posa en marxa importants eines d'informàtica com el Softvalencià, és un interlocutor ferm i seriós davant les autoritats i somou la il·lusió dels milers de valencians que cada any, empentats per la primavera, ixen a les places i carrers per cridar que de valencià mai en tenim prou.

Ja sé que tot no és gra, i que també hi palla, i pallús que encara és pitjor. Però hui anem a obviar aquells que van a la seua, i pararem esment en dues conseqüències que el tarannà dels bons mestres ja ha engendrat en la nostra societat, i està donant els seus fruits.

Per una banda, molts dels pares dels alumnes que comencen l'ensenyament en valencià, al poc de temps veuen la conveniència d'aprendre també ells el valencià. Així doncs, les mateixes Ampes fan cursos pels pares que s'hi troben més motivats, o be s'apunten als cursos que donen els ajuntaments, cas que així siga. A més sempre se n'apunten alguns que tot i no pertànyer a l'escola, doncs volen aprendre bé la nostra llengua. I així abastem un sector més de valencians —«ara adults; benvinguts siguen!»— que entren en la dinàmica d'aprenentatge del valencià. Donant-se d'aquesta manera un efecte simpàtic d'aquella actitud tan meritòria que els atribuïm als mestres.

Per altre cantó, ja hi ha tota una generació de valencians educats fins els estudis universitaris en la línia que parlàvem abans, que estan exercint treballs en àmbits de tipus intel·lectual —i en els de tot tipus, per descomptat— com ara, el teatre, la creació literària, la música, el professorat universitari, la ciència, el magisteri, etcètera.

Tota aquesta munió de gent que es va alletar dels mestres valencians i valencianistes, quelcom d'allò que aprengué ho està posant en allò que fa. Alguna cosa quedarà del que els insignes mestres —als qui mai agrairem prou la seua tasca valencianista i educadora— els hi van transmetre amb convenciment i il·lusió.