En record de Joan Cervià, un home recte

Al cap de pocs dies de perdre una filla (la que va ser actriu, Cristina Cervià), ahir ens va deixar el seu pare, l’amic Joan, un home ben singular.

Una persona de gran bonhomia, d’aquelles que es poden qualificar d’excepcionals, a part de molt humil, un home recte, en la seva vida professional. Els que havíem compartit amb ell la feina, en idèntica entitat, podíem confiar-hi plenament, sempre puntual, treballador i honrat.

De jove li plaïa fer teatre; com a bon actor afeccionat era d’admirar. Quan actuava, en els papers s’hi veia integrat. Tots el recordem actuant de Judes, en la Passió que es va fer a la ciutat; paper ben diferent del que ell era, però deixava tothom bocabadat. Quan s’havia d’aprendre una obra era molt curiós veure’l pel carrer, com qui diu, sense adonar-se’n, gesticulava, com si l’estigués fent.

D’aquí li va venir, a la Cristina, la seva afecció pel teatre, segur que, veient actuar el pare, ja de ben petita, l’imitava. Això demostra el que transmetia, la seva estima per tot el que feia, hi posava tot el que sabia, amb un tarannà afable, però recte. Ben segur que la mort de la filla, humanament, no la va poder pair, el va deixar ben atuït, sense força, i el seu cor no ho va poder resistir.

Avui s’haurà retrobat amb ella, que potser, falaguerament, l’ha renyat, dient-li: “Pare, per què em seguies, deixant la mare sense el teu costat?”. La vida dels humans té aquestes coses, que, a vegades, ens costa d’entendre, més que als que se’n van, als que es queden. Sort que els bons records ajuden sempre.