Tot això són estelades o és un efecte òptic?

“Hi ha caravana, mama”, diu un nen més acostumat a moure's sobre dues rodes que a mobilitzar-se amb pancartes. “Paciència, Ricard, tard o d'hora arribarem”, li respon la mare. El dubte és on: a la plaça Tetuan o a la independència.

Una amiga escriptora, filla d'un andalús i d'una catalana, que té el castellà com a llengua literària, va anar dissabte a la primera mani de la seva vida. És senyal d'alguna cosa: fins i tot els catalans menys catalanistes, fins i tot els que parlen en castellà, han perdut l'esperança que Espanya ens entengui. Ja no sé què, ni qui, els queda.

A diferència de la col·lega que s'estrenava en això de reivindicar evidències a peu dret, jo he anat a moltes manis. I puc assegurar que mai de la vida havia coincidit amb tanta gent. I mai de la vida havia vist tantes estelades.

Els xinesos haurien fet l'agost

Per casa meva corrien dues estelades de les que ja han fet molta feina. Volia renovar-les de cara a la manifestació de dissabte, però em vaig despertar tard. Els basars xinesos, on només entro per forces de causa major, venen senyeres a l'engròs, però sense triangle ni estel de cinc puntes. Un bon negoci que s'han deixat perdre. Haurien aconseguit que fins i tot jo em reconciliés amb aquests regnes del mal gust que enalteixen la lletjor i les flors de plàstic.

La botiga virtual Productesdelaterra.cat sí que ven estelades, però les comandes triguen entre 24 i 48 hores a arribar, i tinc pressa. Molta pressa, com ressalta Heribert Barrera en el fantàstic espot de Lluís Danés per a Òmnium. La solució, penso, és una botiga del carrer Torrent de l'Olla, a Gràcia, que comercialitza música, roba i complements de temàtica antifeixista i independentista. Doncs tampoc: hi truco i em diuen que han exhaurit les estelades. Caram. Em refrego els ulls. Potser de tant mirar-me el vídeo Somniem (no me'n canso, tu) he anat a parar dins un somni.

O sigui, que no tinc altre remei que penjar al balcó les estelades descolorides. No poden jubilar-se. Van pel camí de la senyera que branda un senyor al costat meu al passeig de Gràcia, que porta un cartell que diu: “Aquesta ja va sortir el 1977”. Jo no hi era, el 77: tenia vuit anys, un germà de tres i uns pares que ens veien massa tendres per anar de manis. Ens van deixar a casa d'uns amics en una guarderia improvisada i van córrer al centre de Barcelona, a fer-se sentir. El trauma de no haver-hi anat encara dura.

Benvinguda al món i al país, Martina

Potser per superar traumes, la meva adolescència va tenir un nom: Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Quin tip de penjar cartells, pintar pancartes, preparar accions, robar banderes espanyoles i d'estimar-nos tots plegats en nom del país que vindria, o això crèiem.

A la mani de dissabte hi duc els fills, és clar que sí. Els meus pares hi pensaven anar acompanyats dels mateixos amics que fa trenta-tres anys van renunciar a anar-hi per cuidar criatures pròpies i alienes. Però els amics dels meus pares es perden també aquesta mani històrica, perquè el 10 de juliol a la tarda els neix una néta. Benvinguda, Martina. Diria que sí que la veuràs, la independència.