Tots els animals són iguals

Em sembla que recordo vagament que va ser José Bono, la tercera jerarquia de l'Estat i l'home que blasona de ser fill de falangista, catòlic i socialista, el qui va dir que encara no ha nascut a “Ejpaña” el ciutadà que sigui més que un altre. Em sap greu parlar d'ell just en un moment de tribulació causat pel seu divorci i per les investigacions d'increment de patrimoni instigades pels seus mateixos coreligionaris. Però el cert és que, igual que Rafael Vera deia que s'havia enriquit gràcies a la bona marxa de la ferreteria del seu sogre, Bono ha explicat que la seva prosperitat no es deriva del pocero de Seseña, ni del Roca de l'operació Malaia de Marbella que es finançava també a Caja de Castilla-La Mancha, sinó dels beneficis que la seva esposa obtenia en negocis de joieria. Per tant, he pensat que potser es pot replicar a l'afirmació solemne de liberté, egalité et fraternité dient-li que, com a mínim, hi ha 7,5 milions d'habitants residents a Catalunya que, efectivament, no són iguals. Perquè, exactament al revés del que ell insinua, són inferiors, maltractats, víctimes de discriminació i, a més a més, encara, insultats, ofesos i humiliats.

Estic segur que Bono no ha llegit mai el llibre de George Orwell (no l'Homage to Catalonia, sinó l'Animal Farm). En cas contrari recordaria que en referir-se a una granja de porcs, Orwell diu que tots els animals són creats iguals, però que, després, n'hi ha uns que són més iguals que els altres. Una evidència meridiana que em va reiterar un chansonnier de Montmartre que recitava “les pommes de terre pour les cochons, les épluchures pour les bretons”, és a dir, les patates les donen als porcs i, als ciutadans de la Bretanya, els donen les pells després de pelar-les. En realitat, ara i aquí, els privilegiats són sempre els mateixos i els perjudicats i espoliats, també les víctimes habituals. Que no recorda Bono com va regalar a la Comunitat de Madrid, presidida actualment per “l'abuelita yeyé”, Esperanza Aguirre, segons la va definir, tot afegint-hi “i mala persona”, el seu company de partit, Josep Curto, els terrenys militars de Campamento per construir-hi habitatges? I que, en canvi, a Catalunya va vendre les casernes de Sant Andreu als promotors privats aglutinats per Lacalle i l'equip de la Zona Franca? Preguntat sobre aquesta desigualtat, naturalment, Bono va dir que els terrenys només s'han de cedir gratuïtament allà on més falta fan que és, òbviament i per definició, a Madrid.

El joc de la igualtat funciona, doncs, a base del principi de cara, jo guanyo, i creu, tu perds, i el qui digui que hi ha trampa passa a ser automàticament un fenici insolidari a qui cal vilipendiar i vituperar, perquè això de l'animadversió a la minoria amb un fet diferencial cohesiona el nacionalisme interclassista majoritari, dóna vots i, segons ja s'ha anunciat per part de l'indiscret i precipitat Javier Arenas, obre les portes al gran pacte de coalició de dretes i d'esquerres a favor d'“antes azul o roja que rota”. Que, finalment, allò que més s'assembla a un espanyolista jacobí, uniformitzador, centralista, radical i essencialista de dretes, és un altre espanyolista integrista d'esquerres. Mentrestant, en aquest règim pretesament igualitari, un madrileny va del centre de la ciutat a la macroterminal de Barajas en metro per un cost d'1 €, mentre que un resident a Catalunya no es pot desplaçar en metro. I, per si això fos poc, el Ministeri de Fomento ja ens ha anunciat que, per culpa de la crisi, segur que ho endevinen, els qui es quedaran sense inversions d'infraestructures tornaran a ser aquests insadollables catalans que sempre vénen amb exigències d'equiparació.

De manera que preguntin-se allò de “quin delicte vaig cometre contra vosaltres en néixer?”. I no esperin cap resposta argumental ni cap rectificació del règim d'explotació d'indústria extractiva i colonial o de mercat captiu dels grans monopolis i els grans bancs i caixes que, junt amb el SEOPAN, governen el país. Aquí no hi té cabuda la igualtat amb el PER andalús, el 28 per cent dels assalariats que a Extremadura són funcionaris o les dentadures i els ordinadors per alumne que allà són de franc, els 650.000 funcionaris de Madrid que mai no es queden a l'atur, l'AVE que té estació a Guadalajara per a 19 passatgers diaris, l'Estatut d'Andalusia que té pàgines senceres copiades literalment del català i no ha estat recorregut per Rajoy (“Eche una firma contra los catalanes”), etcètera. En el fons, allò de la granota i l'escorpí: “Passa'm a l'altra banda del Tigris”. “No, que em picaràs”. “Que no sé nedar, i m'ofegaria”. “Doncs et passaré”. I quan la mata amb el fibló i ella pregunta per què, la resposta pot ser: a) “És el meu temperament”, o b) “Que no és l'Orient Mitjà, aquí?”