“Un home ha de fer allò que el seu deure li dicta, siguin quines siguin les conseqüències personals, siguin quins siguin els obstacles, el perill o la pressió. Aquesta és la base de tota la moralitat humana.” No recordo exactament la primera vegada que vaig llegir aquesta frase que solia dir el jutge Falcone, assassinat per la màfia, i atribuïda originalment a J.F. Kennedy, però sí que va ser força anys després de la mort del pare, l’any 1994. Unes paraules que podria haver dit ell mateix i que són un bon reflex de qui era Jordi Palau i Picola.

L’any passat, la meva germana em va suggerir escriure sobre el nostre pare en l’aniversari dels 30 anys de la seva mort, però vaig pensar que l’any adequat per parlar-ne no era el 2024, sinó el 2025, agafant-me la llicència de fer un petit sacrilegi per a un català com ell i commemorar els 100 anys d’una victòria, el seu naixement, i no la derrota de la seva mort.

Nascut a Campdevànol el juny de l’any 1925, el seu padrí Ferriol, germà del seu avi, li va posar com a nom Jordi, una novetat i tot una declaració d’intencions: una reivindicació de catalanitat d’aquells homes de finals del segle XIX. Per entendre la inusualitat d’aquest nom al Ripollès en aquells temps, us diré que cap avantpassat seu, almenys des del segle XVII, gairebé tots ripollesos, es deia Jordi.

Pocs anys després, comença un període clau que marcarà la seva vida: l’esclat de la Guerra Civil quan tenia 11 anys i la posterior dictadura. Recordo com ens explicava la gana que va passar aquells anys de guerra i l’alegria de veure el sac de patates que els portava l’oncle Picola. També la por que tenia que els milicians matessin el seu pare, Tòfol, un botiguer de poble.

Acabada la Guerra Civil i només amb els estudis de primària, els que es podien permetre en aquells anys de postguerra, va començar a treballar a la Farga Casanova, on va romandre 40 anys. Amb un do especial per a les matemàtiques, capaç de fer sumes quilomètriques amb un llapis i un paper, va acabar sent-ne el tresorer, fins que el van prejubilar als anys vuitanta, quan l’empresa, immersa en les crisis d’aquell període, va canviar de mans. La mare explica que els nous directius van repassar els seus papers per trobar irregularitats que hagués pogut cometre per fer-lo fora i que el pare, sent-ne conscient, li va dir que no trobarien res, i així va ser. Ja jubilat, va passar els últims anys de la seva vida anant cada dia a l’hort amb el seu germà inseparable, el tiet Josep. Un comptable i l’altre botiguer, però dos germans pagesos de cor i que mai es van barallar.

Tot i una vida massa curta –va morir amb només 69 anys–, el pare va poder tenir dues famílies. Amb el tiet Josep va viure sota el mateix sostre durant gairebé 50 anys, i va estimar els seus nebots com si fossin els seus fills. Als anys setanta, després de la mort del seu pare, es va casar amb la Rosa, la mare, que treballava a Ripoll, a Can Vives, la botiga de la seva germana Teresa, i van tenir dos fills, la Maria i el Jordi.

I aquí comença la història que ja puc explicar en primera persona, de la felicitat d’aquells anys que vam passar tots plegats, dels freds i foscos hiverns del Pirineu i dels lluminosos estius que passàvem a l’Escala, a la petita caseta adossada que es van comprar els pares amb l’herència de Mas d’en Bosch.

Cristià de pregària diària, el més important que va transmetre als seus fills van ser els seus valors i la seva moralitat, i no va ser només amb paraules, sinó amb l’exemple, amb fets innumerables. “Vull dormir cada dia amb la consciència tranquil·la” ens deia per explicar-nos el que feia.

M’hauria agradat que hagués viscut més temps per poder-li dir en persona com m’ha ajudat en la meva vida tot el que em va ensenyar, que vaig estudiar enginyeria al costat de la caserna del Bruc on ell va fer la mili als anys quaranta, que intento fer el que el meu deure em dicta i que molts dies dormo amb la consciència tranquil·la.

No tinc la teva fe, però hi ha cel perquè tu hi puguis ser, i des de la terra et vull dir que et recordem i que t’estimem.