Universitat, llengua i normalitat

La distància de la realitat catalana respecte de la normalitat homologable a la resta de països democràtics es demostra periòdicament, i per desgràcia massa sovint, amb polèmiques que es generen al voltant de temes que en una societat adulta ni es plantegen, com per exemple la necessitat de conèixer la llengua d'un país per treballar en aquell país. Arran de l'anunci de l'aprovació d'un decret per tal que els professors universitaris que vulguin tenir plaça a Catalunya acreditin un nivell de competència suficient en el coneixement del català, el rebombori sorgit porta a pensar que darrere de l'oposició a una capacitació tan òbvia no hi ha altra cosa que una trista resistència corporativa o bé una aversió política intolerable.

La posició ferma d'alguns rectors, com el de la Universitat de Lleida i president de la comissió de política lingüística del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), Joan Viñas, contrasta amb algunes veus que s'escuden en un absurd cosmopolitisme del saber per defensar el dret dels docents a desconèixer la llengua dels seus alumnes, uns estudiants que, cal recordar-ho, arriben a l'ensenyament universitari amb l'equivalent al nivell C de català. Els discutibles criteris d'excel·lència que exclouen per innecessari el domini de l'idioma no són altra cosa que bardissa argumental que no pretén altra cosa que tapar la mandra mental o la mala fe ideològica.

El decret del govern estableix un ventall prou ampli de mecanismes i fórmules per acreditar la capacitació lingüística. Un catàleg de facilitats que fins i tot causa un cert enrojolament tenint en compte que està adreçat a persones de contrastada excel·lència intel·lectual. Sigui com sigui, el govern de la Generalitat no pot caure en pressions ni cedir cap mil·límetre en l'aprovació d'un decret que no només és necessari per normalitzar la vida universitària sinó que és un pas més per situar la llengua d'aquest país on ha de ser, que no és cap altre lloc que la pura i simple normalitat.