En record de l'Encarnació Iglesias Abadal
La família, Catalunya i Santa Coloma, els tres pilars de la seva vida
Abans-d'ahir ens va deixar l'Encarnació a l'edat de 104 anys, 10 mesos i 5 dies. La mare. Descansa en pau.
La vida ens dóna ocasions, sovint moltes si les sabem veure i aprofitar, per fer un recés i per parlar amb nosaltres mateixos. Aquesta n'és una. Segur que ella n'estaria ben contenta, de saber que ens pot fer un altre servei. Vull fer un petit retrat de la seva vida a partir de la seva presa de consciència com a ciutadana del món.
Era la petita d'onze germans, amb un germà bessó, i va néixer a Santa Coloma de Farners el 1906. Estudiant a Barcelona, on estava interna, va ser expulsada del col·legi per insistir a voler resar el rosari en català. Deia que volia resar en la llengua pròpia perquè així ho deia el bisbe Torras i Bages, que el poble ha de resar en la llengua pròpia.
Quina sort va tenir per haver estat coherent; va anar a l'Institut de la Dona i crec que allà va consolidar una consciència de persona i de ciutadana. Allà va tenir com a mestre de català en Pompeu Fabra. En temps de la dictadura de Primo de Rivera va participar en protestes contra l'aixafament de la identitat catalana.
Casada el 1935 amb Josep M. Boix Vallicrosa, als 56 anys va enviduar amb el fill petit, dels 8, amb 12 anys, i els va pujar i educar a tots. Als 72 anys es va fer càrrec dels tres fills de la seva filla Maria, també vídua, en morir aquesta. Als 96 es va trencar el fèmur i va tornar a caminar. Als 98 anys ens va acompanyar, amb els meus fills Marc i Dídac, als Pics d'Europa, amb una il·lusió d'adolescent. Els seus propers recordem l'alegria que transmetia en la festa dels seus 100 anys. Als 102 es va tornar a trencar el fèmur i va ser operada, amb bon criteri d'un dels seus néts, metge, que coneixia bé el seu esperit de lluita.
Ha viscut vetllada per tots els seus fills i néts, i ha demostrat ser una abnegada i optimista malalta, amb constants paraules d'agraïment per a tots els que la vetllàvem.
La família, tot i que sovint s'erigeix en jutge dur de la nostra vida, que crec que li és un paper menor, és l'única que ens coneix des de la infantesa, en la adolescència i joventut, l'única que si l'acceptem ens pot permetre l'efecte de mirall per millorar en l'autoconeixement. En les vivències familiars hi tenim els orígens de la nostra conducta més profunda. Només aquest fet ja justifica el respecte que hem de tenir a la família.
I crec que ella era el que era perquè sempre va tenir un gran respecte a aquest concepte. La família pot ser l'única que ens pot valorar pel que realment som, no pel que volem aparentar. Les vanitats ja les vetlla el món.
Per aquest concepte, no sé si explicitat, però sí molt arrelat al seu interior, sempre estava a punt per ajudar, en tot cas i circumstàncies, a tothom, amb criteri, lluitadora dels seus criteris, però quan veia que ja no hi podia fer res, s'adaptava. Lluitava fins on podia, amb fita alta, i si tocava, s'adaptava i respectava. Una gran qualitat.
Ja centenària, era constant la referència als seus tres pilars de la vida, la família, Catalunya i Santa Coloma. Constants les referències a les seves germanes, a Montserrat, al Barça i al català.
Espiritualment era més cristiana que catòlica. Devota. Va anar a l'església, si convenia sola, fins els 102 anys.
Hom es mor realment quan ha passat a l'oblit dels vius. Crec que l'Encarnació ens acompanyarà molt de temps.
(*) Ramon Boix Iglesias és fill d'Encarnació Iglesias Abadal, que va morir el 5 de maig als 104 anys