“Errare humanum est”

Vivim en un món en què la tecnologia ens empeny a un rigor molt senzill d'aplicar, en què, sobretot els que ens dediquem a això d'escriure, ho tenim més fàcil per quedar de saberuts amb dates, cites, noms... Però potser no som prou conscients d'aquest riquesa intel·lectual tan pràctica. “Com es diu aquell actor? És el mateix que sortia a aquella pel·lícula?” Preguntes irrellevants que podem resoldre en pocs minuts de recerca a la xarxa.

Recordo quan en els anys previs a internet, especialment abans de tenir el senyor Google d'amic, et podies ensopegar enmig de la redacció amb un articulista amb els ulls desorbitats demanant, gairebé pregant, qui havia dit tal frase, com era exactament una cita o si qual títol estava traduït al català... Temes que no podia resoldre una bona enciclopèdia, l'ús de les quals, per cert, continua ben vigent perquè s'han adaptat als canvis tecnològics. Doncs bé, en moltes ocasions podíem llegir en l'article d'aquell articulista desesperat la cita que presumptament donava pedigrí a l'article seguida de “com va dir el poeta”, un recurs ara démodé que substituïa l'autor real.

Tot i aquests avantatges de consum i oblit apressats, la xarxa és plena d'inexactituds, d'incerteses, d'errors clamorosos. I què? Li podem buscar el sentit a l'error humà. Pensar ens diferencia de les bèsties, errar, dels robots.

La mostra és que si busquem errors ens apareixen pàgines web senceres dedicades a errors de pel·lícules amb pressupostos similars al PIB de països africans, a errors mèdics, a errors històrics (com ara a discursos polítics), a errors de retocs fotogràfics fets amb el miraculós Photoshop, a errors gramaticals de tota mena de publicacions, amb especial incidència a la premsa diària. I és que “errare humanum est”, com va dir... Sèneca.