Ball interior
Els cavalls de Bartabas creen una coreografia amb el ballarí de ‘butoh' Ko Murobushi en 4 úniques sessions al Lliure dins del Grec
En la recerca de l'animalitat de l'home, Bartabas ha topat amb el ‘butoh' de Murobushi
Per una banda, Bartabas amb els seus quatre cavalls que es mouen amb naturalitat, amb la llibertat de “fer o no” el que li ha ensenyat davant del públic. Per una altra, el ballarí Ko Murobushi que aplica la seva tècnica butoh al prosceni. I el ritme el posa el recitat de Mario Gas llegint fragments d'Els cants de Maldoror. Aquesta és la proposta des de demà i fins diumenge al Teatre Lliure de Montjuïc, dins del Festival Grec.
Bartabas ha treballat amb quatre cavalls adults, i ja fa 15 anys que hi està treballant. El treball exigeix un aprenentatge sublim. Es produeix una alquímia quan els cavalls ja han après a respirar. De fet, insinua l'artista, els cavalls no són conscients que ells actuen: hi són i pensen que fan allò que voldrien fer. Però no es tracta d'un exercici de domini de l'home sobre l'animal, sinó a la inversa. Ell ha après què fan en una determinada situació i prova de repetir-les; “l'home proposa però és l'home el que disposa”, diu pacientment. El mateix Bartabas munta els cavalls sense cap brida que els subjecti. Per a l'artista, aquest treball íntim ajuda que l'home s'aparti de la freda intel·ligència i pugui retrobar-se amb l'instint. El butoh, una dansa que apel·la a la memòria del cos del ballarí, es mou en uns paràmetres semblants perquè “és una dansa interna” que no es preocupa de quina és l'estètica externa del moviment.
El director del Festival Grec, Ricardo Szwarcer, defineix El centaure i l'animal com un poema visual. Bartabas celebra com ha anat trobant per atzar les peces d'un trencaclosques que l'ajudin a aprofundir més en l'escoltar els cavalls. “Avui tots opinem però ningú escolta: les paraules serveixen per protegir-nos”. De seguida va pensar que el butoh de Murobushi es movia en unes coordenades semblants. El text, del 1869, que suposa la pedra angular sobre la qual es va sustentar el nou corrent del surrealisme, va resultar ser també una referència per assentar la dansa. Bartabas no accepta que s'imposin restriccions per treballar amb els animals, “per mi ja no són animals, són com els meus fills: els he dedicat la vida”.