Centralisme i federalisme

Més enllà dels debats sobre els avantatges i inconvenients dels models d'administració federal i central, que responen sempre a raons històriques i polítiques concretes, és útil, per comparar-ne l'eficàcia, conèixer les competències i el pressupost que controla cada administració, la central i la local, en un model i en l'altre.

No es pot afirmar en absència d'aplicació a casos concrets que un sistema tingui avantatges indiscutibles, però sí que ambdós poden funcionar adequadament si hi ha coherència entre competències i recursos. Els desajustos i les discussions entre administracions públiques es deuen sempre a la manca de correspondència entre diners i competències, perquè aquesta és la dificultat per fer una gestió eficaç.

Els estats centralistes, França, el Regne Unit i Itàlia, tenen un pressupost de l'administració central entre el 70% i el 80% del total de l'estat, i els estats federals Canadà i Alemanya, del voltant del 30%. Als EUA l'administració central controla el 50% del pressupost, perquè la despesa en defensa, que correspon a l'administració central, és de més del 11% del pressupost total, quan a la resta dels països és de l'ordre del 3%, i la despesa en sanitat, que està descentralitzada als estats federals, és controlada també en més d'un 60% per l'administració central. Fetes aquestes dues correccions, el pressupost de l'administració central als EUA és del 33%, en línia amb la resta d'estats federals.

En el cas de l'Estat espanyol, l'administració central controla el 50% del pressupost estatal; és, doncs, un model atípic i únic, però el pressupost per a afers econòmics, és a dir, energia, transports, comunicacions, indústria, infraestructures i R+D, és controlat per l'administració central en més del 45%. França, estat centralista per excel·lència, en controla el 53%, i als estats federals el control d'aquesta partida per l'administració central és de menys del 20%. És a dir, l'Estat espanyol és centralista en uns recursos essencials per promoure el desenvolupament. D'altra banda, les despeses en sanitat i educació, que són eminentment socials i tenen una alta tendència al creixement, corresponen a les comunitats autònomes i consumeixen quasi el 50% del pressupost.

A nivell de recaptació, la situació és similar. En els estats federals l'administració central recapta el 30%, i en els estats centralistes, el 80%. A l'Estat espanyol es recapta per a l'administració central el 71%; per tant, aquí Espanya és clarament centralista.

Es pot concloure, doncs, que Espanya, que té una estructura d'estat més centralista que no pas federalista, té un pressupost poc flexible per a les comunitats autònomes, perquè l'administració central ha traspassat aquelles partides de la despesa més fixes, és a dir, menys modulables en funció de polítiques concretes, i ha retingut més d'un 20% del pressupost estatal, que no ha transferit a les autonomies, i així controla les polítiques de desenvolupament més importants sense tenir-ne la responsabilitat visible. Estem en una situació en què, a banda del desequilibri entre competències i pressupost –en el cas de Catalunya, del 10%, que converteix la Generalitat en una administració permanentment deficitària–, hi ha programes controlats per l'administració central en què el pes i la responsabilitat s'han allunyat de la ciutadania, però en manté el pressupost.

La situació és possiblement la menys favorable als ciutadans catalans, perquè ni tenen l'atenció de l'estat central ni l'administració autonòmica pot desenvolupar les polítiques que li serien pròpies per manca de recursos.

L'afirmació que les demandes de les administracions locals no tenen base perquè avui administren el 50% del pressupost és demagògica: el problema no ve del volum dels fons transferits, sinó del desajust entre fons i competències. És revelador que polítics que han impulsat en el passat el model autonòmic afirmin ara que arribada la crisi s'han de recuperar competències per a l'administració central. Això demostra que tenen el convenciment que el model centralista d'administració és realment l'eficaç, i el descentralitzat és només vàlid en èpoques de fàcil creixement econòmic.

Aquesta afirmació no es faria mai a Alemanya o als EUA, però és una realitat que, malgrat l'estat de les autonomies, Espanya és centralista per història i ideologia. La situació actual no és estable i l'evolució cap a un model més federalista és ara impossible. És per això que la negociació del finançament no pot tenir més sortides que aconseguir un increment significatiu de recursos, o refusar la proposta. Cedir, esperant a negociar millores més tard, és perdre, perquè l'entorn serà pitjor en el futur.