Un home ingenu?
David Monteagudo presenta la seva tercera novel·la, ‘Brañaganda', ambientada a la Galícia d'infantesa i amb l'afegit del seu imaginari
has d'inventar alguna cosa perquè la ficció tingui grapa”
“A mi sempre em deien: «ets un paio intel·ligent i culte, sí, però molt ingenu», i em feia tanta ràbia que per això he mostrat als llibres la mala llet que puc tenir”, explica David Monteagudo, nascut a Viveiro el 1962 però resident al Penedès des de petit. L'aclamat autor de Fin ara ens presenta Brañaganda, també publicada per Acantilado.
“Un cop va morir el meu pare, fa uns 14 anys, em vaig decidir a escriure, una reacció molt freudiana: matar el pare per ressorgir un mateix; ell volia ser pintor, artista, i va fracassar en l'intent, però ens va deixar una herència en forma de cultura i d'un llenguatge molt ric.” I així va ser com aquest obrer simpàtic i humil, que tot i l'èxit no mostra cap símptoma d'altivesa, va decidir dedicar una dècada, la que va dels 40 als 50 anys, “a escriure al màxim, obsessivament”, compaginant la jornada laboral amb la literària i sense deixar activitats com l'atletisme i el món dels castellers.
“Tinc 10 llibres escrits. Vaig començar amb una mena d'història familiar i rural de més de 500 pàgines; després vaig escriure Brañaganda, que conté elements autobiogràfics, però en la qual vaig afegir un contrapunt fantàstic, com fan Poe o Cortázar; aquest món opressiu i fosc, ambigu i amb funció simbòlica, s'ha convertit en el meu segell.”
Escrita abans que ‘Fin'
Tot i que s'ha publicat després de Fin i Marcos Montes, aquesta novel·la és anterior i es nota en l'estil, més abarrocat. “Quan comences a escriure pretens fer Literatura amb majúscules i abuses dels recursos; tot i això, a mi m'agrada més aquesta obra i el seu estil que Fin”.
L'obra, que l'autor compara per la figura paterna, el narrador infantil i la lliçó moral final amb Matar un rossinyol de Harper Lee, narra un període de temps d'una família en el poblet del títol, a finals dels anys seixanta. Un pare que vol ser pintor, una mare mestra (com la de l'autor), un narrador que ens explica la història des de la maduresa, però amb la mirada del nen que va ser, i que té un germà més petit i, encara, dos germans bessons (l'autor té un germà bessó i dos de més grans), els prats de pastura, el clima, els veïns, la jove i guapa Cándida i... assassinats practicats per un presumpte home llop en nits de lluna plena.
“Si vius en una família feliç, sense infidelitats ni assassinats a prop, has d'inventar alguna cosa perquè la ficció tingui grapa i jo vaig afegir l'home llop, tot i que les llegendes parlen només de llops”. Un vespre, sol a casa i quan tenia uns 4 anys, va sentir un soroll i, amb la por al damunt, va buscar la seva mare. En obrir la porta de casa es va trobar davant d'un llop i, tot i l'ensurt, el va evitar i va arribar fins a l'escola. “Al final era un gos, però a casa diuen que el meu problema de parla ve de llavors”, perquè l'autor quequeja, cosa que no l'impedeix xerrar de manera profusa (en un català impecable) i, fins i tot, imitar Torrente de meravella.
Èxit i justícia poètica
Gràcies a l'èxit, Monteagudo es pot dedicar a escriure en exclusiva: “Estic més condicionat”, admet, i també està molt satisfet de l'últim llibre enllestit, un recull de relats de gènere fantàstic. No renuncia, però, a publicar el material acumulat. Jaume Vallcorba ja li ha comprat 6 dels 10 llibres. “Vull que surtin tots, com una mena de justícia poètica, perquè ara tothom em lloa, però fa uns anys no em volia cap editorial.” Acantilado sí, i els pròxims tres anys, si més no, ens servirà noves racions del curiós imaginari de Monteagudo.