Opinió

Catòlics indignats

Si els “indignats” estan cansats de la partitocràcia corrupta, no menys cansats estan els catòlics del poder absolut del Vaticà, que impedeix la democratització real de l'Església

Segons Jacques Maritain, la tragèdia de les democràcies modernes és que encara no han sabut realitzar la democràcia. Aquesta afirmació té avui un caràcter profètic. Des de sempre he sentit una profunda admiració per aquest pensador cristià, inicialment protestant i convertit al catolicisme a partir del 1906. Llibres com Humanisme integral, L'home d'estat, Aproximació a Déu, Cristianisme i democràcia, L'Església de Crist, Règim temporal i llibertat i Principis d'una política humanista són avui una oferta de llum en temps de foscor ideològica. El cardenal Marty va qualificar Maritain de “cristià lliure”. Cristians lliures és el que manca avui a l'Església. Cristians capaços de distanciar-se de les estructures eclesiàstiques actuals que han abandonat la línia del Vaticà II. Capaços de dir les coses pel seu nom. De fet, ja n'hi ha. Però el bescantament per part de la jerarquia els fa invisibles. I es tracta de fer-se visibles i oïbles. Aquesta és la gran dificultat. Però si els “indignats” ho han aconseguit, també ho podem fer els catòlics indignats amb la manera de fer de l'Església actual.

Si he citat Maritain, és precisament perquè, allunyat dels extrems, va saber unir l'ortodòxia amb el progrés de l'època. Pocs teòlegs han sabut fer el que ell va saber fer a la perfecció (malgrat que no era teòleg sinó filòsof): adaptar el tomisme a la modernitat. La reconciliació que reclama constantment Benet XVI entre la metafísica cristiana i el racionalisme antropològic (entre la fe i la raó) es troba explicada en els seus llibres. Ignoro si Benet XVI els ha llegit. En qualsevol cas, és com si no ho hagués fet. La seva manera de lamentar-se i la seva peculiar visió de la laïcitat no són el millor incentiu per interessar els intel·lectuals en la qüestió religiosa, que té un pes tan determinant en el futur de la societat, tal com ja s'està comprovant en el món àrab i com és fàcil de comprovar en el nostre. Davant la crisi de vocacions i la manca de capellans, les directrius de Roma postulen un retorn a la vella cristiandat. Més pregària, més celibat, més clericalisme, més centralisme romà i més intransigència.

A partir del Vaticà II, els elements constitutius de la nostra religiositat són uns altres. Afortunadament, no només no ens allunyen dels problemes del món, sinó que ens ajuden a comprendre'ls. Estem prou preparats per assumir el que, en síntesi, reclamen els “indignats”: que l'economia no domini la democràcia sinó que la democràcia domini l'economia. I el mateix cal dir de l'Església, entesa com a comunitat de creients i com a poble de Déu, que és com la va definir el Concili: no és ella (l'Església) que ha d'estar al servei del papa i de la cúria, sinó el papa i la cúria al servei de l'Església i del poble de Déu, que en definitiva és la Humanitat sencera.

Tal vegada ha arribat l'hora de la “revolució pacífica” dels catòlics de tot el món que esmentava el teòleg Hans Küng en la seva intervenció en l'anomenat American Catholic Council, que va tenir lloc a Detroit la passada Pentecosta. Segons informava la revista El Pregó, en aquest “concili” es va reclamar una reforma de l'Església en profunditat. Una reforma que, al final, es va concretar en la Carta dels deu punts, la carta dels drets i de les responsabilitats de tots els que som Església. Drets i responsabilitats, i no únicament deures i submissió a la jerarquia. En aquesta Carta (aprovada per aclamació) s'hi afirma el primat de la consciència i el dret de tot fidel a tenir veu sobre la marxa de l'Església i de ser protagonista en l'anunci de l'Evangeli.

Si s'analitza bé, el que es reclama no difereix gaire del que reclamen els “indignats” en relació amb la democràcia. Si ells estan cansats dels partits i de la partitocràcia corrupta, no menys cansats estan els catòlics de l'actual “papolatria” i del poder absolut del Vaticà, que impedeix la democratització real de l'Església, tal com l'entenia el Vaticà II: una col·legialitat que no es limita a la comunió dels bisbes amb el papa (i viceversa), sinó que també dels bisbes amb els rectors de parròquia i dels rectors de parròquia amb els membres de la comunitat. Democràcia real, com diuen els “indignats”, i no únicament parlamentària. Si el sol fet que les llistes electorals fossin obertes, ja significaria un canvi revolucionari, és fàcil imaginar quin canvi no s'operaria en l'Església si es tingués en compte el sensus fidelium (el punt de vista dels fidels) que invoca Hans Küng. No ens estaríem lamentant: estaríem fent costat als “indignats” i col·laborant en la solució dels problemes globals. Contribuir a millorar l'Església és contribuir a superar la crisi global.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.