Conflictes
Sèrie sobre víctimes, memòria i reconciliació
L'endemà de l'alto el foc
Bòsnia i el Líban protagonitzen els dos primers reportatges de ‘Després de la pau', un projecte creat per l'associació Fora de Quadre
Els treballs ofereixen una mirada polièdrica en diversos escenaris postbèl·lics
“Van entrar a casa esbotzant la porta, com delinqüents. Entre ells hi havia el nostre veí, Veljko Planicic, policia, que no va mostrar en cap moment que ens coneixíem, que érem veïns i amics. Em van dur al soterrani i van abusar de mi”, recorda Bakira Hasecic, una de les 20.000 dones violades durant el conflicte de Bòsnia.
Presidenta de l'Associació de Dones de la Guerra, pioneres a trencar el silenci, a la Bakira li dol la paraula reconciliació. Li fa mal. Creu que no n'hi haurà fins que els criminals de guerra deixin d'estar en llibertat. També reclama justícia i dubta que puguin esborrar-se les traces de la memòria. Però com s'aborda el perdó quan la por a l'altre encara sacseja el cos? Paga la pena una pau precària i inestable si no alleuja les víctimes?
Aquestes són algunes de les preguntes que planteja Bòsnia. La pau dividida, el primer capítol de la sèrie documental Després de la pau, que retrata processos de rehabilitació una vegada els països han tancat (sovint malament) la contesa bèl·lica. L'endemà de l'alto el foc.
Bòsnia. La pau dividida mostra a través d'un acolorit ventall de veus la fragilitat de les conseqüències dels acords de pau de Dayton, amb un sistema educatiu que permet la segregació dels alumnes segons l'adscripció ètnica, l'existència encara de camps de desplaçats i de damnificats que busquen els cossos dels familiars desapareguts en un escenari on els més privilegiats enterren els éssers estimats en llocs com ara el Memorial de Srebrenica, un municipi on hi ha més bosnians musulmans morts que no pas vius.
Reconstrucció lenta
Ideada per l'associació Fora de Quadre amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), Després de la pau es fixa en gent i territoris quan els reporters de guerra n'han marxat fa temps, segurament perquè la reconstrucció és lenta i gairebé mai, espectacular. La sèrie no busca el reconeixement de la primera plana sinó una reflexió sobre el restabliment de la pau amb testimonis com ara el d'Assaad Chaftari, un dels protagonistes de Líban. Pacte de silenci, la segona entrega de la sèrie. Aquest cristià de cara gravada era el número dos del servei d'intel·ligència libanès durant la guerra civil (1975-1990) lliurada en una de les geopolítiques més complexes del món.
Chaftari explica que ell “decidia qui havia de morir i qui no” i que prenia la decisió “sense cap dificultat”. Botxí penedit fins al punt d'enviar una carta de confessió als diaris, Chaftari no s'arronsa i admet mirant a la càmera: “Era un mentider, un pecador i un assassí.”
Construir el futur sobre les runes és un anhel alhora visualitzat en l'edifici foradat del Beit Beirut, des d'on disparaven els franctiradors durant la guerra i on s'allotjarà el Museu de la Memòria, que no aspira a parlar de culpables sinó de víctimes, perquè la dificultat de perdonar és encara molt alta.