Cultura

Tàrrega es mou a contracorrent

A la biblioteca, s'imagina Pepe Carvalho increpant Manuel Vázquez Montalbán

Si hi ha un panorama desolador al sector escènic català és tot aquell que parla d'actuacions de carrer finançades per l'ajuntament i muntatges de sala en espais no convencionals que, habitualment, disposen de poc aforament i tenen molt poc retorn econòmic. Pot ser un camp molt més difícil en l'àmbit econòmic, però, en canvi, és l'impuls creatiu i el planter de professionals que es consolidaran més endavant. A Tàrrega, doncs, li toca navegar a contracorrent. I, davant d'aquesta adversitat notable, manté una comunió amb artistes, programadors i institucions tant envejable com és possible, avui dia. Ahir a la tarda, es van complir els pronòstics i va caure un plugim constant. Doncs, tot i així, públic ben armat de paraigües i artistes carregats de ganes van prendre el carrer, més incòmodament però amb el mateix entusiasme. Un exemple és la companyia de Mar Gómez que, amb la seva ironia de sempre, van idear una dramatúrgia tan estúpida com la de senyora que flirteja amb jardiner i tots dos fan una coreografia sexual impossible a la caseta del jardí. Les escenes de sexe massa llargues esgoten, tant intèrprets com espectadors i és llavors que, seguint amb la comicitat, arrenca el drama de dona que vol l'home al llit i aquest no vol abandonar el seu jardí amb gallines i xais.

Ahir, el fred del migdia va enviar professionals a la llotja i espectadors a les cafeteries. Probablement, les sessions de sala notaran un augment de vendes. I això que, ahir al migdia, ja es comptaven 79 sessions amb les entrades exhaurides. Divendres a la nit uns programadors estrangers s'exclamaven que 500 persones omplissin la sessió de pagament protagonitzada per Leandre (Rien à dire), quan hi havia una gran oferta a la graella, i que també estava considerablement plena. Leandre no decep gens, amb el seu característic posat de tendre i sorneguer, en un món entre surrealista i clownesc. Per avui s'anunciaven núvols, però Fira Tàrrega no perdrà el pas. I encara menys ara, que s'ha decidit fer molt més actius els vespres de diumenge (en un greuge contra els dijous). De fet, la fira també va engegar divendres amb paraigües oberts. Però era només per guarir-se d'un sol que espetegava a la plaça de les Nacions.

El tercer any de Jordi Duran a la direcció de la fira mostra maduresa. Hi ha un bon nivell general d'espectacles, que es mouen tant al carrer com en espais no convencionals i que naveguen de l'animació a les peces més íntimes, com ara la incontestablement generosa Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Aquest any també hi ha una forta presència d'artistes convidats en muntatges. És un joc que les companyies també volen repetir en altres produccions. No s'ha de veure com un exercici d'abaratiment de la producció, sinó per treballar el públic de cada espai. Cal tenir respostes immediates d'assistència i el treball amb aquests equips és enriquidor per totes bandes. Un cas molt evident és el de Carvalho contra Vázquez Montalbán. El cos d'actors locals es transformen en personatges del barri xinès retratats per Montalbán i fan que l'entrada de la biblioteca evoqui el tumultuós carrer Tàpies, de fa uns anys. La peça és intel·ligent en la construcció –un personatge increpa l'autor per fer-lo passar per un mort de gana, i per decidir assassinar-lo– i en l'espai. Se situa a la biblioteca, l'espai on encara deu respirar aquell Carvalho i, en bona part, aquell mateix Montalbán, quan fa deu anys de la seva absència.

Més intervenció entusiasta: El lloc, que s'ha aixecat amb l'Aula Municipal del Teatre de Lleida i la direcció de Jorge-Yamam Serrano que, l'any passat va destacar en el premiat Que te vaya bonito... i es poden revelar com una de les sorpreses agradables de Fira Tàrrega 2013. Ja no queden entrades a la venda. Quant a Bouazizi, demostra haver treballat molt bon material pel que fa a l'ambientació amb il·lustracions realitzades al moment i projectades sobre els personatges, però hi ha un aiguabarreig de formats que acaba confonent l'espectador. Cal continuar en la recerca.

Tàrrega també és moment de retrobades. Ponten Pie va engegar la seva trajectòria amb un inspirat treball, Copacabana. Fa anys que fan rodar pel món aquell restaurant en vies de traspàs que, de sobte, ha d'atendre una clientela i no té prou menjar al magatzem. A Ârtica, fan un gir notable, tot i continuar amb el treball del gest. Ara és més depurat, els personatges són transparents i la història evoca un món càlid en un espai gèlid. Jordi Galí també torna a la fira. Ara en l'espai idoni. Si fa dos anys va actuar en una sorollosa plaça Major, ara s'ha traslladat amb dos companys més al bosc de Sant Eloi. Es respira la calma que necessita aquella acció entre instal·lació i coreografia. D'un silenci absorbent i una plàstica captivadora. I un resultat sorprenent. Joan Català –va assistir amb interès a la funció de Galí i, al cap de poc, tot i la seva fortalesa, baixava amb Vespa Joan Maragall avall– també va jugar amb un element ancestral com és un pal d'uns quatre metres. El seu joc es desplaça de l'interior a l'exterior, afegint-hi el joc del públic i el seu equilibri a pal xinès.

Quarta ‘Contra'

I, per acabar, també cal referir-se al Mapa de Contres d'Esteve Soler i Jordi Queralt. Per tota la ciutat, han escampat cites de la trilogia del dramaturg (Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l'amor). Aquests textos s'han traduït i estrenat en una dotzena de països. Ara, es pot completar el paquet amb un nou enfocament. Per al mapa, s'han construït tres instal·lacions reveladores: Progrés s'ha escrit amb fang sobre unes restes arqueològiques; Humanitat, als peus del riu Ondara amb pinso, perquè siguin els animals els qui ataquin els humans –la versió d'una nena era perquè s'hi caguessin a sobre, que també ho fan–, i Democràcia és amb lletres mirall: quan reflecteixen la plaça evoquen la representació de la gent, quan mira cap a l'ajuntament, el resultat és inequívocament impúdic, sona a democràcia per a uns pocs privilegiats.

1
acció
anul·lada de les 110 de diumenge. Avui, se'n fan 80.
79
funcions,
ja sense entrades ahir al migdia.

Conversa i... “grapadora”

Més gràfic impossible. La trobada de divendres al migdia a les Escoles Pies de Tàrrega entre artistes catalans amb espectacles amb possibilitat de fer gira fora de Catalunya i programadors estrangers serveix perquè de cada contacte en sorgeixi un contracte. I se segelli amb una grapadora, tot plegat. És una iniciativa d'èxit que impulsa la fira i el Departament de Cultura des de fa temps.

Aquesta activitat desperta molt d'interès entre tots els participants. És un moment de negoci cent per cent. No hi ha cap pas en fals: els artistes saben els programadors més adequats per al seu tipus d'espectacle.

Un dels més entusiastes va ser l'egipci Ashraf Kenawy, director de Circairo, un esdeveniment biennal que s'interessa per un circ amb dramatúrgia, contemporani, com l'europeu. Tàrrega és una plaça a la qual accedeix per primer cop. N'estava molt satisfet, de trobar col·legues d'arreu, i també de buscar obres per a la següent edició. Egipte és una plaça segura per fer circ, amb el daltabaix polític? Kenawy no refusa la pregunta: el Festival l'organitza una organització no governamental que ofereix sessions de franc, tant al carrer com en sala: “La nostra feina és repartir alegria entre la gent.” Qui descartaria una feina tan atractiva, avui? A més d'actuacions, els artistes també fan tallers per als acròbates autòctons.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.