Cultura

CRÍTICA

jordi bordes

Una implacable mirada al bosc

En un bosc proper a Estocolm, tres amics prenen unes cerveses i celebren, aparentment, que han acabat el curs. Aparentment, perquè en realitat de seguida s'intueix que estan fent guàrdia. Potser només vol ser un joc però la inconsciència els durà a una situació tràgica. La tensió durant l'hora i mitja de l'espectacle no cedeix. Dels tres companys, en realitat, n'hi ha un que fa temps que no va a escola perquè considera que allà se'ls dogmatitza i no pot consolidar el seu orgull nacional, (nazional, millor). Té un discurs molt similar al personatge Sebastian Bosse, també de Lars Norén, que Mar Ulldemolins va interpretar magistralment a 20 de novembre (Atrium, 2012). L'autor presenta, doncs, un contrast entre la preciositat de l'estampa (un sol tímid suec d'estiu en un bosc) i la duresa de l'acció. Tothom està orgullós de viure en aquella terra i de contribuir a la seva defensa, però acaba esclatant la forma no democràtica d'alguns que se serveixen d'un discurs pervers.

Hi ha tres fatxendes i una víctima, aparentment. Però, en realitat, Norén presenta tots quatre joves com a víctimes, conseqüència d'una educació (o no-educació), segons sigui el cas. Com més rapat, més líder entre el tercet. També l'autoritat es mesura pel discurs i pel múscul. Són tres ànimes perdudes que creuen trobar escalf en aquesta falsa camaraderia. El quart personatge navega entre la por i les ganes de convèncer, entre la humiliació i l'orgull. Se sent superior, més intel·ligent i procura fer-los entrar en raó, mesurant gestos i paraules.

El treball dels quatre actors és sublim. Estan molt ben marcades les mirades de dependència dels uns i dels altres. I també l'actitud a escena: perquè viatgen de l'ànsia de destruir i embrutir-ho tot (són els putos amos) a esglaiar-se (cadascú en diferent grau, en funció de la seva consciència; no del grau d'autoritat) en el darrer quadre. La violència és un cop de puny que encerta a l'estómac de l'espectador. Es té l'estranya sensació de disfrutar veient una escena dolorosa. La identificació amb l'agredit és de pell, immediata.

La Sala Beckett va presentar el primer text de Lars Norén el 2006: Dimonis. També era una crua relació de dues parelles, aparentment veïnes i amigues. Hi havia molta amargor i els personatges acabaven despullats, es mostraven impúdics, amb una estranya feblesa i alhora amenaçant. La dramatúrgia nòrdica contemporània accedeix puntualment a l'escena catalana. Alícia Gorina ha estat ambaixadora de la finlandesa: Saara Turen (Puputyttö, 2010), Kristian Smeds (Imatges gelades, 2012) i una aproximació sobre l'artista Vilho Lampi amb una performance signada amb Albert Arribas (Si Déu és bellesa, la bellesa existeix?, 2013). Ara Devant se suma a la nòmina de directors que demostren que aquesta fredor, aquesta solitud i aquesta sensació de buit també fan forat en la sorollosa costa mediterrània. Molt recomanable.

kyla (FREDOR)
Lars Norén
Direcció i traducció: Adrien Devant
Intèrprets: Adrià Diaz, Sergio Freijo, Marc Naya i Junyi Sun
Dia i lloc: Dimarts 25 de març (dimarts i dimecres fins al 2 d'abril) al Teatre Versus.
Tercer títol de Lars Norén, vuit anys després del debut amb ‘Dimonis'.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.