País Perplex

Als Premis Octubre de 1973, la modalitat d'assaig (Premi Joan Fuster) fou guanyada pel gratament recordat Josep Vicent Marqués amb el seu treball País Perplex. El text, publicat per Tres i Quatre l'any següent, constitueix una encertada i clara reflexió sobre el paper històric de la burgesia valenciana en l'articulació (més aviat la no articulació) social, econòmica i política del País Valencià modern. Dominava per aquells temps entre els quatre gats que formàvem els grups nacionalistes fusterians, la idea de que el sentiment nacional valencià no havia quallat amb la força social que ho havia fet a Catalunya per la carència d'una burgesia digna de tal nom.

L'eix central de la tesi formulada per Marqués en aquell treball venia a dir que, de burgesia, n'hi havia hagut al País Valencià, al menys des de 150 anys enrere, però, que els seus interessos econòmics no li havien fet sentir la necessitat de crear un aparell polític propi per tal d'assegurar el control de la societat i les seues formes de fer negocis. Sostenia Josep Vicent que la burgesia valenciana com a tal havia estat una classe social dominant, però, mai una classe social dirigent.

Els valencians del segle XXI som diferents als de fa cinquanta anys. El País Valencià, com la totalitat d'aquesta pell de brau, ha experimentat una profunda transformació en els darrers quaranta anys, tant en l'aspecte sociològic com en els polític, econòmic i institucional. Als canvis produïts al món (la tercera industrialització, la globalització, els avanços de la Unió Europea, l'enfonsament dels sistemes comunistes) s'han afegit ací la recuperació de la democràcia, l'aparició de l'Estat de les Autonomies i la desitjada entrada a la UE com a membre de ple dret. Tot plegat ens ha ofert als valencians una oportunitat d'or per arreglar-nos la casa per dins i assegurar-nos un futur de progrés en pau i riquesa.

El problema és que, una vegada més, la nostra burgesia no ha estat a l'altura que les circumstàncies requerien. Com deia Marqués, en lloc de ser la classe dirigent que impulsara el País per una senda de progrés i d'afirmació col·lectiva, hem tornat a patir la càrrega feixuga d'una classe dominant depredadora que ha dilapidat tant els recursos naturals com l'esforç personal de dues generacions de valencians.

Els anys de govern del Partit Popular passaran a la Història com un fracàs col·lectiu de la societat valenciana. Un lamentable pas enrere. El malbaratament d'una oportunitat que, si tenim sort, trigarem decennis en retrobar encara que despleguem un esforç de titans. La nostra burgesia, actuant com classe dominant, ha engalipat hàbilment les amples classes mitges urbanes (¿o és que en realitat són tots de la mateixa pasta?), ha armat un partit polític convertint-lo en una poderosa màquina capaç, no ja de neutralitzar la resposta de l'adversari, sinó, d'adormir el conjunt de la societat.

Els models polític i econòmic bastits per la dreta, basats en una activitat turística desbocada han estat la via d'entrada de negocis especulatius, depredadors, mafiosos en ocasions (l'alcalde de Polop va morir assassinat, no hem sabut per qui), que han despertat l'atenció de la policia i la Justícia. Hem estat testimonis d'una autèntica bacanal de negocis tèrbols on l'únic plaer per als organitzadors ha estat fer diners d'una manera matussera i obscena, per endur-se'ls a paradisos fiscals o cremar-los en luxes que insulten el bon gust. Tot embolcallat en una atmosfera de corrupció no desproveïda de tonalitats mafioses.

Avui contemplem la costa, patrimoni natural insubstituïble, atapeït de rajoles; el teixit productiu tradicional, fruit de l'esforç de les generacions anteriors, aniquilat; les entitats financeres pròpies, esborrades del mapa; les institucions d'auto govern, en fallida econòmica i corcades pel descrèdit polític; l'amor propi i la dignitat del poble valencià, malbaratats per un grapat de desaprensius. Avui som una societat, no sols devaluada i decadent, sinó. destrossada materialment i moralment. Però, això, si. Uns quants desvergonyits s'han folrat, que per això es clavaren en política en el seu dia.

Algú els hauria de dir que ja n'hi ha prou.