Els vuit de can Maçana

La nit del 9 de febrer de 1939 a la vora d'un camí, molt a prop de la cruïlla de can Maçana, s'atura un camió de la Guàrdia Civil. Fan baixar, esgotats, espantats i emmanillats, nou homes. Havien estat detinguts feia uns dies a la zona minera de Súria i la colònia industrial de Valls de Torroella per “col·laboració” amb els republicans. Van cap a Barcelona per ser jutjats. Però encara falten molts quilòmetres, són a peu de Montserrat, als afores del Bruc. Devia fer un fred espantós. Els franquistes els col·loquen fora del camí i, tot seguit, són afusellats. Amb nocturnitat i feixisme. Per sort, un dels nou, Josep Nin Porta, va quedar ferit i va poder explicar la pitjor nit de la seva vida.

Aquesta és la història que Manel Perona, president de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, va relatar aquesta la passada davant del Tribunal Suprem. Com tants d'altres, va denunciar el cas a l'Audiencia Nacional al 2006; el cas, però, està ara arxivat i oblidat. El judici a Garzón per haver intentat jutjar el franquisme sense permís haurà servit almenys perquè el Suprem hagués de tornar a escoltar la història d'Els vuit de can Maçana. Era l'últim cas concret situat a Catalunya que havia estat investigat pel jutge inhabilitat. La recerca dels vuit cossos continua encara avui. La recerca de justícia també haurà d'esperar.

L'Associació per la Memòria Històrica, amb el suport dels familiars, va presentar denúncia del cas al 2006 davant Garzón perquè era un cas flagrant, amb testimonis orals i arxius militars, de desaparició d'enemics polítics. Els casos de desapareguts es consideren delictes que no prescriuen perquè són delictes permanents; almenys fins que es troba el cadàver. Garzón va agafar el cas i va començar a indagar. Poc després va haver d'inhibir-se i va enviar la causa als tribunals provincials, i el de Barcelona va arxivar la causa al 2009. Aquesta setmana, però, la defensa de Garzón al cas del franquisme va demanar el testimoni d'una desena de familiars i associacions de víctimes. Entre ells, l'únic català que va declarar va ser Manel Perona: “Tenim documentats 1.900 casos més de persones desaparegudes a Catalunya. Però aquest cas és claríssim. Lamentablement, tot va quedar en res.”

Paral·lelament la Generalitat va intentar al 2006 infructuosament localitzar la fossa on haurien d'estar enterrats els vuit cossos. Tots els testimonis condueixen al mateix indret –a un quilòmetre de la masia de can Maçana, al costat d'una carretera– però l'equip científic responsable de la recerca arqueològica, coordinat pel doctor Ermengol Gassiot, de la UAB, no va aconseguir trobar els ossos. El nét d'un dels afusellats, Albert Fàbrega, admet que el pas dels anys ha fet difícil trobar el seu avi perquè “la carretera va ser desviada als anys 50 i el paisatge va canviar molt pels incendis”. Els cossos haurien d'estar a la zona però, mentre no es trobin, cap dels familiars podrà fer-los un enterrament digne. Actualment a l'indret no hi ha cap placa ni recordatori de l'ajusticiament.

Fàbrega reclama la importància de trobar les restes del seu avi. No vol venjança. Però per perdonar i reconciliar-se ha de poder cloure el seu dol i saber què va passar aquella nit. El seu avi, Lluís Fàbrega, era un petit empresari de la fusta i militava a ERC. Va ser assassinat als 52 anys i deixant a Súria en plena postguerra la vídua i quatre fills. “No sabem per què va ser detingut. Només era militant d'ERC, però com que no havia tingut cap activitat política durant la República va decidir no exiliar-se”, explica el nét. El 27 de gener de 1939 entraven les tropes franquistes a Súria i, amb ànims de castigar i terroritzar la població, van començar les detencions, delacions i denúncies. “Segurament va ser un chivatazo. Algú devia dir que era d'ERC per enveges o per algun conflicte que tingués amb ell.” Fos com fos, Lluís Fàbrega va ser capturat i traslladat a la presó de Manresa. Una setmana després, el 9 de febrer, va poder mirar cap a Montserrat per últim cop a la seva vida.