JOSÉ ARANDA
ANTIC CAP DE CIRCULACIÓ DE RENFE A L'ESTACIÓ DE TRENS DE GIRONA
“Ens pensem que es pot jugar amb els trens”
Va entrar a la Renfe el 1958. El 1971 va arribar a Girona, i s'hi va estar fins que es va jubilar, el 1998. Primer va desenvolupar la tasca d'auxiliar de circulació, però des de principis dels vuitanta va ser cap de l'estació de Girona, com a suplent. Coincidint amb els 150anys de l'arribada del tren a la ciutat, Aranda explica la seva experiència. Quines van ser les primeres feines que hi va fer?
Vaig venir com a factor de circulació, que era qui donava el senyal de pas i controlava els moviments, i hi vaig estar deu anys. Primer teníem un sistema de bloqueig dels trens telefònic: cada vegada que hi havia un tren, havíem de parlar amb l'estació d'on venia i passar-nos la informació, i també concertar la via amb l'estació següent. De nosaltres depenia la vida de moltes persones, perquè sense coordinació podien xocar els trens. A Girona era més difícil, perquè hi havia dues vies, però en una altra estació vaig viure-hi un xoc que em va fer adonar de la importància d'aquesta feina.
L'automatització de tots aquests sistemes els devia fer la feina més fàcil.
Aquí a Girona, ja gairebé des que es va inaugurar l'estació, els canvis eren elèctrics, però recordo que el dia de la inauguració encara no funcionaven i s'havien de fer a mà. Amb l'evolució, feien falta menys treballadors, perquè allà on abans calien dos factors de circulació, després, amb un de sol, se'n feia prou.
Quins problemes va viure a Girona?
Quan van posar l'escola Cassià Costal, des del primer dia sabíem que havíem de tenir alguna incidència. No es van posar les mesures necessàries, i els nens pujaven a la via i hi posaven pedres, trossos de fusta en els canvis... Jugaven a allò d'esperar el tren i saltar quan venia, fins que un dia un nen va saltar a l'altra via quan hi passava un Talgo, que el va enganxar. Es va culpar Renfe perquè no s'havien tancat les vies, i llavors es van fer els tancats, però la gent de Sant Narcís va trencar les barreres per travessar-les, i no va servir de res. No som gens responsables: pensem que es pot jugar amb els trens, i no es podia ni abans, amb menys velocitat, ni ara. En tots els anys que he treballat he vist barbaritats: cada dia hi havia gent que pujava o baixava amb el tren en marxa, i llavors passava el que passava. També hi havia la gent que travessava la via, tot i que tu avisessis que arribava un tren: un cop, una dona va tenir la mala sort que va caure i es va quedar paralitzada, sense poder-ne sortir. El maquinista va poder frenar, i es va quedar a un metre de la dona.